Anar al contingut

LLIBERTAT CONDICIONAL

Nutricionistes, intrusistes, estafadores i biquinis

David Arquimbau Sintes

Nutricionistes, intrusistes, estafadores i biquinis

Lucía Etxebarria

Es fa anomenar Ali Raíz Infinita (a saber quin serà el seu nom real) i s’anuncia a Facebook com a nutricionista de Dieta Eficient (almenys a 26 de juny; quan surti publicat aquest article segurament canviarà d’anunci). En realitat, no té cap formació en nutrició. No obstant, et cobra 77 euros al mes per fer-te un càlcul de macros i calories i permetre’t l’accés a un grup secret de Facebook, a un receptari, a un quadro de menú i... al seu recolzament. Que, pel que sembla, és molt valuós. I 47 euros per una hora de videotrucada. 

La dieta que proposa, hiperproteica, és perillosa per a qualsevol i s’hauria de portar sota estricte control mèdic. Però està absolutament contraindicada en persones que pateixen o hagin patit problemes de ronyó o fetge, artrosi, osteoporosi, depressió o qualsevol altra malaltia mental. Abans d’iniciar una dieta així, s’haurien de fer, obligatòriament, unes anàlisis. Ella no les demana. 

A Ali se la podria denunciar per intrusisme, delicte contra la salut pública i publicitat enganyosa, i suposo que molt probablement per un delicte fiscal, perquè dubto molt que declari els seus ingressos. Doncs bé, com ella, hi ha centenars de milers de falses nutricionistes. La nutrició és la professió amb més intrusisme professional a Espanya (seguida de ben a prop pels psicòlegs).

Ara que arriba l’estiu, un munt de dones cauen en les xarxes d’escurabutxaques com aquesta senyora que t’enganyen amb els seus promissoris cants de sirena. ¿T’aprimaràs amb ella? Probablement. Però les receptes, els menús, els càlculs de quilocalories i les macros els trobes per internet sense el menor problema i els nutricionistes i dietistes de la sanitat pública són gratuïts. I no són perillosos.

Acabo de rebre 
un atac salvatge
a Twitter.
Els missatges deien:
“Grassa, grassa,
grassa”

La setmana passada es va publicar una entrevista en un diari digital en què jo responia a unes preguntes sobre sexe. L’allau d’atacs per Twitter va ser salvatge. I tots repetien el mateix: “Grassa, grassa, grassa”. Immediatament, vaig anar a buscar la taula d’IMC de l’OCU i vaig descobrir que, si bé tinc un lleuger sobrepès, ni tan sols es considera que hagi d’anar al metge. Les meves anàlisis surten perfectes en tot. Però sé el que és viure amb vergonya. Sentir-se malament quan una va a la platja. No voler comprar roba. Estar disposada a fer el que sigui per treure’s de sobre aquells sis quilos que marquen la línia divisòria entre ser “normal”, segons un estàndard, i estar grassa. 

¿Valora algú que jo parli cinc idiomes, que m’hagi mantingut a mi mateixa des dels 18 anys, que hagi escrit 20 i tants llibres? No. L’‘input’ que rebem és que s’ha d’estar dins del cànon normatiu tant sí com no, que si no ho fem serem uns pàries socials. I aquest és el caldo de cultiu en el qual germinen pocavergonyes escurabosses com la tal Ali i en el qual un munt de dones es juguen la salut física i mental en una carrera contra rellotge per arribar primes a la platja.

No vull tractar d’estúpides les dones que cauen en trampes tan bastes, perquè probablement no ho són. Senzillament, estan desesperades. En una societat de guanyadors, el que és imperfecte s’odia. Només s’admeten els cossos perfectes i la perfecció es defineix segons certs cànons molt determinats. Cànons que descarten als cossos que no s’adapten.

Naomi Wolf ho va escriure fa 30 anys en el seu llibre 'El mito de la belleza', tan vigent avui com aleshores: una població amb una bogeria mansa és una població manejable. Mantén una població obsessionada amb el seu cos i potser no reclamen mateix salari a mateixa feina.