Ciència

Inestabilitat del càncer

Les cèl·lules tumorals 'neixen' perquè tenen un substrat intern de falta de reparació de l'ADN, viuen en un marc d'inestabilitat genòmica

3
Es llegeix en minuts
ilu-hoy cat

ilu-hoy cat

Els teixits tumorals tenen unes característiques pròpies que els diferencien dels òrgans sans: les seves cèl·lules són immortals, utilitzen vies de generació d’energia diferents per alimentar-se, no depenen de factors externs per induir el seu creixement, no deixen de dividir-se, es desenganxen de les seves cèl·lules veïnes... Vaja, tot un repertori d’activitats gens desitjables per a l’equilibri del cos. Aquestes funcions alterades les adquireixen en bona part per canvis al seu material genètic, en el seu ADN. Són les anomenades mutacions.

Normalment aquest terme s’aplica als petits canvis (més correctament mutacions puntuals), per exemple, una G es transforma en una C en la nostra seqüència de l’ADN, però les lesions genètiques i genòmiques poden ser més àmplies com ara guanys o perdudes de trossets de cromosoma o talla i enganxa erronis dels mateixos. Però, ¿per què els tumors tenen aquestes mutacions? És evident que els tòxics externs que actuen com a carcinògens i mutàgens els poden provocar i el tabac s’emporta la poc digna posició d’honor. Però també les cèl·lules del càncer ‘neixen’ perquè tenen un substrat intern de falta de reparació de l’ADN, viuen en un marc d’inestabilitat genòmica. Aquest fenomen és seleccionat per la cèl·lula tumoral perquè li dona un avantatge per adquirir més mutacions que li permetin créixer més, alimentar-se més, escapar-se del sistema immune o aventurar-se pel corrent sanguini per generar més metàstasi. La base defectuosa d’arreglar l’ADN dona al càncer un trampolí evolutiu, una selecció 'darwiniana' que en comptes de milers d’anys només requereix uns quants mesos. Gairebé ho podríem anomenar un dopatge evolutiu.

¿Qui protegeix el nostre ADN? Existeixen multitud de proteïnes, la majoria amb activitat enzimàtica (de catàlisi), en diverses vies cel·lulars que s’encarreguen de reparar el nostre ADN. És com un garatge superespecialitzat: una persona s’encarrega dels llums, un altre de les rodes, una altra dels frens, una altra dels seients, i així fins a formar un eixam de proteïnes amb funcions molt precises. I, és clar, si fallen, apareixen tumors en el teixit afectat, però si succeeixen de forma hereditària apareixen síndromes molt característiques. Vegem-ne exemples. Els gens de reparació de lesions mínimes (mismatches) de l’ADN anomenats MLH1 i MSH2 quan estan canviats en famílies originen la síndrome de Lynch, caracteritzat per la propensió als tumors de còlon, estómac i cos de l’úter. El gen p53 que detecta el mal genètic per decidir si una cèl·lula ha de viure o morir quan està canviat en famílies causa la síndrome de Li-Fraumeni, en què hi ha limfomes, sarcomes, tumors cerebrals i càncer de mama.

Les proteïnes que protegeixen el nostre ADN

Relacionat amb l’herència d’aquest últim tipus tumoral i el càncer d’ovari tenim els gens BRCA1 i BRCA2 que reparen les lesions a la doble cadena de l’ADN. En portadors d’un altre mecànic de l’ADN, el gen de l’Atàxia-Telangièctasi ATM, també està incrementat el risc de tumor mamari. En la denominada anèmia de Fanconi, hi ha un elevat risc de desenvolupar leucèmies mieloblàstiques agudes, síndromes mielodisplàsics i tumors sòlids diversos, sent responsable les alteracions a vuit proteïnes que haurien de protegir el nostre ADN i deixen de treballar: FANC A, FANC B, FANC C, FANC E, FANC F, FANC G, FANC L i FANC I.

Notícies relacionades

En la síndrome de Werner, una entitat molt rara, els afectats pateixen un envelliment prematur (progèria) perquè les seves cèl·lules són incapaces de mantenir-se joves a l’acumular molts errors en el seu ADN, la qual cosa a més els confereix una probabilitat major de càncer. Al xeroderma pigmentós, les cèl·lules no poden reparar les lesions en l’ADN induïdes pels rajos ultravioleta i apareixen tumors a la pell, sent els gens afectats entre altres XPA i XPG. Aquestes dues últimes síndromes, de la mateixa forma que les Síndromes de Bloom i Cockayne, són a causa de fallades del sistema de reparació per escissió de nucleòtid (NER). I la llista continuaria...

Però no tot han de ser males notícies. Aquesta falta de reparació de l’ADN de la cèl·lula tumoral que origina la seva inestabilitat genòmica pot ser de vegades el seu taló de Aquiles. Dos exemples: per als tumors de mama i ovaris amb defectes en BRCA1/BRCA2 s’ha aprovat l’ús d’inhibidors de PARP que exploten la flaquesa de la reparació inefectiva; i a aquells tumors amb alteracions en MLH1/MSH2 està molt indicada la immunoteràpia, ja que presenten centenars de dianes mutagèniques reconeixibles per al nostre sistema immune. La recerca de noves escletxes a l’armadura tumoral continua. 

Temes:

Càncer