31 d’oct 2020

Anar al contingut

El repartiment de càrrecs a la UE

Si és primer ministre, no faci plans aquest estiu

Jean-Francois Badias

Si és primer ministre, no faci plans aquest estiu

Camino Mortera-Martínez

Als passadissos de Brussel·les s'està jugant una partida política que poc ha d'envejar a les intrigues palatines d'alguna sèrie de moda

Ja se sap que Brussel·les és una ciutat grisa. Avorrida. Plena de buròcrates en vestit i corbata que de tant en tant es deixen caure per les capitals del sud per assegurar-se que no estan gastant més del compte. Una ciutat on sempre plou, on mai passa res, o almenys, res digne d’esment més enllà de les pàgines rosades dels diaris econòmics o les llargues classes de Dret Comunitari. Ja se sap. ¿O no?.

Aquests dies, l’anodina Brussel·les s’ha posat rebel i no para de desafiar estereotips. Brussel·les és avui una ciutat assolellada, plena de vida, de bicis, de terrasses i de música. Els buròcrates s’han tret les corbates i ara citen Espanya com un exemple a seguir, no com un dels díscols alumnes del sud. Fa setmanes que no hi plou i, sobretot, no hi paren de passar coses. Coses dignes d’esment. Coses dignes, fins i tot, de marató serièfil de Netflix.

Als passadissos de Brussel·les s’està jugant una partida política que poc ha d’envejar a les intrigues palatines d’alguna sèrie de moda o als estratagemes de Frank i Claire Underwood. El premi són els cinc alts càrrecs que s’han de repartir després de les eleccions al Parlament Europeu del maig, és a dir: les presidències de la Comissió Europea (el trofeu més valorat), el Parlament i el Consell Europeu i l’Alta Representació de la UE en política exterior (l’anomenat 'senyor o senyora Solana”, perquè va ser el polític espanyol el primer a ostentar el càrrec). A aquests quatre càrrecs molts afegeixen la presidència del Banc Central Europeu, un lloc de perfil molt més tècnic, però que s’ha convertit en part del ‘pack’ pel qual es barallen els estats membres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Sobre el paper, el repartiment d’alts càrrecs de la Unió Europea és el resultat de compromisos i equilibris entre famílies polítiques, nacionalitats i quotes. A la pràctica, tres dels cinc càrrecs els ostenten ara mateix italians (Mario Draghi, al capdavant del BCE; Antonio Tajani, del Parlament Europeu, i Federica Mogherini, com a cap de la diplomàcia europea), i només un (el de Mogherini, precisament) ha recaigut en una dona. Des de fa uns quants anys, el Parlament Europeu ha intentat tenir més pes en la lluita pel poder comunitari a través d’un procediment (previst en els tractats), pel qual els governs europeus han de tenir en compte el resultat de les eleccions parlamentàries a l’hora de nomenar el president de la Comissió. L’anomenat ‘Spitzenkandidaten process’ és l’equivalent europeu de la nostra famosa ‘llista més votada’.

Potser lleugerament atordits per la inusual calor, ningú a Brussel·les sap ara mateix a qui s’haurà d’anomenar Mr. President a partir del setembre. Els governs europeus no es posen d’acord ni tan sols en una cosa relativament tan simple com és si haurien de recolzar o no el sistema de llista més votada. El Parlament, que ha perdut les seves tradicionals majories bipartidistes, està embrancat en una lluita interna i ha sigut incapaç fins ara de presentar un candidat de consens. A les terrasses de Brussel·les s’estudien molts noms (el de Merkel, inclòs), però l’únic clar ara mateix és que és millor no fer plans fins que passi la calor.