El gir de Rivera desgasta Cs

L’estratègia d’Albert Rivera de girar a la dreta, col·locar un cordó sanitari al PSOE i acceptar el recolzament de la ultradreta en governs autonòmics i locals està causant desercions en el partit. La dimissió de Toni Roldán de tots els seus càrrecs i el seu abandonament del partit i la sortida de l’executiva de l’eurodiputat Javier Nart agreugen la crisi després de la ruptura amb Manuel Valls, les crítiques de l’Elisi als pactes de Cs amb Vox i la rebel·lió de destacats fundadors del partit.

Roldán, el segon de Luis Garicano en l’àrea econòmica de Cs, va ser molt dur en la compareixença en la qual va anunciar la seva marxa, a l’assenyalar que Ciutadans ja no és el partit al qual es va afiliar fa quatre anys perquè l’opció de Rivera de disputar al PP el lideratge de la dreta, no oferint una alternativa centrista sinó competint en el seu mateix territori, contradiu els tres eixos en els quals la formació havia plantejat el seu salt a la política espanyola: el reformisme, la regeneració i la lluita contra el nacionalisme.

El reformisme, en efecte, s’oblida a l’alinear-se amb un dels bàndols i optar per entorpir la investidura de Pedro Sánchez, la regeneració es posterga al sostenir governs que fa 20 anys que són en el poder i l’orientació antinacionalista perd credibilitat a l’acceptar, tot i que sigui de manera vergonyant, pactes amb l’ultranacionalisme de Vox i preferir franquejar l’accés de forces independentistes a governs locals abans que facilitar governs d’esquerres.

Davantd’aquesta impugnació en tota regla procedent de l’ala socioliberal del partit, Inés Arrimadas –Rivera fa dues setmanes que està pràcticament desaparegut– només repeteix que l’estratègia qüestionada es va aprovar per unanimitat de l’executiva. És cert que Nart se’n va després de perdre una votació per facilitar la investidura de Sánchez. Però Roldán assegura que exposava cada dilluns les seves crítiques, i darrere d’ells hi ha Garicano o el dirigent castellanolleonès Francisco Igea, a qui la direcció va obligar a facilitar un Govern del PP.

El gir de Cs no causa a Catalunya tanta sorpresa com a Madrid, ja que Cs sempre ha mantingut una sintonia ideològica i estratègica amb el PP, ha rebutjat acostar-se al PSC, qualificat de col·laboracionista amb el nacionalisme, i no s’ha assenyalat precisament al Parlament per l’exercici d’una oposició conciliadora. Però ha sigut l’abraçada amb Vox la que ha demostrat una vegada més fins a quin punt qualsevol contacte amb la ultradreta té efectes tòxics. Rivera continua impertorbable, però no sembla que la pressió hagi de desaparèixer. Al contrari.