Anar al contingut

IDEES

Les coses que vam perdre en el foc

Les coses que vam perdre en el foc

Lucía Lijtmaer

Entre els dies 1 i 2 de juny del 2008 el que va començar sent un petit incendi en un magatzem a la vall de San Fernando, a Califòrnia, es convertiria en un escàndol de dimensions històriques. Les informacions, durant un bon grapat de dies, van ser confuses i contradictòries: l’edifici 6197 de la companyia Universal Music Group (UMG), arrasat pel foc, deia que allotjava només pel·lícules velles. Després, fonts de la companyia van reconèixer que es tractava del principal repositori de música de l’empresa, la discogràfica més gran del món. De seguida es va tranquil·litzar els periodistes: el que s’havia perdut era poc, tot just mil gravacions, i tot estava convenientment digitalitzat.

Les descàrregues han creat la il·lusió que la música gravada està sempre accessible i disponible després de digitalitzar-la

No ha sigut fins recentment que s’ha conegut l’abast del desastre i, per tant, la dimensió de l’ocultació: un informe confidencial d’UMG xifra en mig milió els ‘masters’ de cançons volatilitzades per sempre, entre les quals es troben els ‘masters’ de Louis Armstrong, Duke Ellington, Al Jolson, Bing Crosby, Ella Fitzgerald, Judy Garland, Billie Holiday, les millors gravacions de Chuck Berry, Etta James, Aretha Franklin, Buddy Holly i un llarguíssim etcètera.

Un ‘master’ és una gravació única, l’empremta dactilar primigènia del so, la gravació original de la qual es deriven totes les còpies. Quan desapareix un ‘master’, desapareix també la possibilitat de noves revelacions d’aquesta primera còpia. Entre els arxius hi ha gravacions que mai van veure la llum que s’han perdut per sempre.

El desastre, a més de deixar en evidència la falta de transparència del gegant Universal, posa en dubte la imatge mental contemporània sobre la música. Les descàrregues, el núvol i la música a demanda han creat una il·lusió en la qual la música gravada està sempre accessible i disponible després de digitalitzar-la. El que passa és que es tracta només d’això, d’una il·lusió. Com informa ‘The New York Times’, el director de l’organització sense ànim de lucre National Recording Preservation Foundation, encarregada de preservar el llegat musical i sonor dels EUA, estimava el 2013 que només el 18% dels arxius musicals comercials estan disponibles en plataformes de ‘streaming’. La nostra idea que l’arxiu físic, l’objecte, no és cap altra cosa que una relíquia no està basada en la realitat.

Como deia aquella cançó, aquell lament: ‘Les coses que vam perdre en el foc, ¿com podrem viure sense elles?”

Temes: Incendis