Contra l''operació biquini'

Luisel Ramos, de 22 anys, es va desplomar sobre la passarel·la mentre desfilava, per culpa d’una aturada cardíaca. Sis mesos després, a la seva germana Eliana, de 18 anys, també model, li passava el mateix. No eren anorèctiques, es va afanyar a dir la família, “perquè les vam veure menjar unes hamburgueses”, “perquè van morir d’un aturada cardíaca”. I, no obstant, els metges van diagnosticar en l’autòpsia “un quadro d’alimentació deficitària”.

Una anorèctica no és una dona que no menja. Una anorèctica és una dona amb un índex de massa corporal (IMC) per sota del 18,5 a causa d’una alimentació deficitària. Per descomptat, pot menjar una hamburguesa. El problema és que potser els cinc dies següents no menja. Solen morir per aturada cardíaca perquè el cos, quan li falten nutrients, recorre a alimentar-se dels seus propis músculs. I el cor és un múscul.

Als 30 anys, Ana creia que ja no era anorèctica. Havia estat ingressada. Va tornar a casa. Va començar a menjar. Ja menjava. Llavors li van diagnosticar una eritromelàlgia i un trastorn neurològic. Ningú s’havia adonat que Ana continuava sent anorèctica. Perquè el seu pes seguia per sota del 18,5 d’IMC. Perquè menjava, sí, però molt poc. Perquè “es cuidava”, deia ella. Perquè estava sempre a dieta. I com que li faltava calci, i potassi, i glucosa, el seu cervell no podia establir sinapsis neuronals, i per això va començar a tenir fallades de disfunció cognitiva. Fallades de memòria, de concentració. Però ella no s’identificava com a anorèctica. Per això no l’hi va explicar al metge, i per això els metges no van poder identificar el problema.

Idees falses

Mia creia que les bulímiques eren noies joves que vomiten el que mengen. Ana no sabia que una bulímica és qualsevol dona que segueixi un patró d’afartament-purga. O sigui: ingesta desproporcionada de menjar-restricció de menjar. Mia es feia un tip de menjar i després es passava una setmana pràcticament sense menjar, fent la dieta de la carxofa, o de l’aranja, o de la pinya, o dels batuts de proteïnes. I clar, després tenia tanta gana que el cos, desesperat, li demanava menjar: nou afartament i nou inici del cicle. Així mantenia Mia la seva talla 40 als 50 anys. Però es mantenia infraalimentada. Avui, Mia pateix una gastritis crònica, resultat de la dilatació gàstrica aguda, per culpa dels afartaments. Té sagnia crònica de genives, hipostatitza (es desmaia sovint per falta de potassi), hematèmesi (vomita sang), arrítmies... Mai s’ha identificat com a bulímica, per això no l’hi va explicar al metge i per això el metge no va poder identificar el problema.

Ana és anorèctica crònica i Mia és bulímica crònica, i aquest és un problema molt desconegut, el dels trastorns alimentaris de llarga durada que passen desapercebuts perquè es legitimen. És més, es veuen com a dones que “es cuiden”.  Però ni Ana ni Mia es cuidaven el més mínim, i ara totes dues s’enfronten a problemes molt seriosos i que s’han cronificat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El nostre cos és per estimar-lo. El nostre cos no és un negoci per a gurus de les dietes. Siguem més crítiques, capaces de veure que hi ha altres realitats: un gran paisatge amb tanta diversitat com dones hi ha al món. Incloguem el concepte de vida sana i comprenguem que les dietes absurdes ens maten. Diguem no a l’operació biquini i abracem un projecte per tota la vida: educar el cervell perquè no destrueixi el cos. Estima’t a tu mateixa i, sisplau, si al llegir aquestes històries et veus representada a tu o a algú pròxim, contacta immediatament amb un metge.