El drama de la immigració

Morir en un CIE

Amb quina naturalitat assumim que a Espanya et puguis morir per «deficiències burocràtiques» i no passi absolutament res

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp48747153 opi beard190622133406

zentauroepp48747153 opi beard190622133406

Morir en la solitud d’un recinte atapeït de persones. Persones amb les quals t’han posat només perquè son com tu, del mateix color de pell. Ni això. La negritud és només una part de la cartografia que condemna a ser carn deshumanitzada, la mena de gent que pot morir entre la multitud d’un cambra que és de tot menys pròpia perquè la compateixen amb desconeguts. Mala sort, no haver nascut en el lloc equivocat.

Samba Martine era una dona congolesa de trenta-quatre anys que va morir al CIE d’Aluche el novembre del 2011. Havia arribat a Melilla uns mesos abans, després va ser internada en un CETI i finalment enviada al Centre d’Internament d’Estrangers madrileny a l’espera de ser expulsada. Era seropositiva i per això una infecció per fongs li va costar la vida. No era lladre ni assassina ni estafadora ni havia comès cap tipus de delicte. El seu crim era no tenir permís per residir en territori espanyol. Una situació administrativa que va pagar amb la privació de llibertat en condicions infrahumanes en un centre atapeït d’altres “irregulars” sense habitacions individuals, pocs lavabos i una atenció mèdica deficitària. Pel que sembla va arribar a demanar-la fins a dotze vegades abans de morir.

Morir per “deficiències burocràtiques”

La família de Samba, SOS Racisme i Ferrocarril Clandestino van denunciar la seva mort. En un primer moment la causa es va desestimar perquè, venia a dir el jutge d’instrucció, de totes maneres s’hagués acabat morint donat que tenia el VIH. El 2014 l’Audiència Provincial va reobrir el cas i ara ha resultat absolt l’únic acusat, el metge que la va atendre abans de morir. El jutge creu que “seria injust carregar contra l’acusat en exclusiva la defunció de la Sra. Martine i tant les omissions d’altre persones com les deficiències burocràtiques van tenir un pes molt rellevant en el fet que la interna no hagi rebut el tractament adequat.”

I amb quina naturalitat assumim que a Espanya et pots morir de “deficiències burocràtiques” i “omissions d’altres persones” i que no passi absolutament res. Que no hi hagi una causa, una instrucció, una denúncia contra tot el sistema emprat per controlar éssers humans que hem decidit que deixin de ser considerats com a tals només perquè és molt més important controlar les fronteres. Molt més que protegir els drets més bàsics de persones com tu i jo, que pateixen, que desitgen, que estimen, que volen viure sense que cada nit les tanquin amb clau i sense lavabo. 

No he estat mai a un CIE. No sé com és de primera mà. Però el Defensor del Pueblo porta anys realitzant informes en els que denuncia les seves deficiències. En l’últim per exemple, diu que no hi ha assistència mèdica durant les 24 hores del dia, encara menys atenció psicològica o psiquiàtrica ni assessorament jurídic individual. Mancances que se sumen a les descrites anteriorment com la falta de lavabos privats o la massificació. L’informe posa de manifest que aquests centres s’estan convertint en un instrument de contenció de les entrades irregulars, sobretot dels qui arriben per mar. No estaven, en un primer moment, dissenyats per fer aquesta funció sinó per retenir-hi aquells que estaven pendents d’una ordre d’expulsió, sobretot si havien comès algun delicte. Molts no poden ser expulsats per diversos motius però hi són tancats de totes maneres. No hi ha cap separació entre els que tenen antecedents penals i els que no. Dones embarassades, persones grans o malalts molt greus poden ser tancats en un CIE. Fins i tot es veu que hi ha “presència” de mares amb fills.

No, no sé el que és un CIE però em puc imaginar l’angoixa i el patiment de ser tancada pel simple fet d’haver arribat a un territori fugint de la guerra, de la pobresa, de la manca d’expectatives vitals. Haver creuat fronteres, superat nombrosos obstacles, en alguns casos haver patit violacions. No haver-te ofegat al mig del mar i de sobte ser castigada pel teu coratge i la teva resistència.

Pitjor que la presó

Quan veiem imatges que ens arriben des de la frontera entre Estats Units i Mèxic tots brandem el cap i diem que n’és de boig, aquest Trump i dormim tranquils pensant que la injustícia és molt lluny d’aquí. No ens indignem pel tracte o som pocs els que creiem que és inhumà retenir algú contra la seva voluntat sense que hagi comès cap crim en unes condicions molt pitjors que les que gaudeixen els assassins més sanguinaris.

Notícies relacionades

Potser el metge no va ser responsable de la mort de Martene però de ben segur que les “deficiències burocràtiques” hi van tenir molt a veure.

Mentrestant segueix vigent la “golden visa”, el mecanisme vergonyós pel qual un estranger qualsevol pot obtenir un permís de residència i treball de manera gairebé immediat per inversió, és a dir, si és capaç de comprar un immoble per un valor mínim de mig milió d’euros.