Anar al contingut

Gran teatre i mala política

GRAF1515. BRUSELAS, 20/06/2019.- El presidente de Ciudadanos, Albert Rivera, atiende a los medios este jueves en Bruselas donde asiste a la reunión del Grupo Liberal Europeo. El presidente francés, Emmanuel Macron, y su Gobierno apoyan los pactos de Ciudadanos a nivel nacional, según ha manifestado el líder de Ciudadanos, Albert Rivera, este jueves en Bruselas. Apoyan nuestros pactos y nos han felicitado tanto en Andalucía como en los acuerdos conseguidos, ha indicado Albert Rivera antes de reunirse con el nuevo presidente del grupo liberal Renew Europe, Dacian Ciolos. EFE/Leo Rodríguez

Leo Rodríguez (EFE)

El somni d'uns vots d'estiu

Josep Maria Pou

El que feia Shakespeare, allà, era pur teatre a la recerca d'aplaudiment. El que fan aquests, aquí, és pura mentida a la recerca de poder

Nit màgica la del diumenge dia 23 fins a ben entrat el dilluns 24: nit de Sant Joan. Que no s’ha de confondre amb la nit més curta de l’any, la que va del 21 al 22: solstici d’estiu. Dues nits ben diferents. Entenc que emborratxar-se en el solstici és de pagans, mentre que fer-ho en la revetlla és de cristians. “¿I on és la dissemblança?”, em pregunto. En termes culturals, les dues nits es fonen en una de sola on el ritu esdevé festa; la celebració, borratxera, i els amors, un embolic.

Del pagà queda una certa sensualitat, estúpid eufemisme utilitzat per no parlar, de sobte i amb la directa, de sexualitat. Que aixequi la mà el que no associï revetlla amb ball, flirteig, alcohol, desenfrenament i ‘verde que te quiero verde, playa que te quiero playa o cama que te quiero cama’, fins a l’alba. El desig va per edats, és clar. I per necessitats. Però, un cop en l’edat madura, el record del primer ball, el primer frec i el primer 'petó ravioli' (amb carn per dins, com deia una amiga meva) es manté associat, molt sovint, amb la revetlla de Sant Joan.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

A 'El somni d’una nit d’estiu', que transcorre en aquest solstici, Shakespeare es va divertir confonent parelles i sentits a base de pols màgiques que aconseguien estranyes ‘liasons’, insòlits companys de llit, enteses tan rares i deplorables com algunes de les que s’estan donant ara mateix en la política nacional. Sent desbordant la imaginació de l’anglès, dubto molt que el seu ball d’afinitats, burles, enganys i deslleialtats ordides per fer avançar l’obra arribi a superar el que estem veient aquests dies. L’Oberon i la Titània, mags de categoria, resulten matussers aficionats al costat de líders i estrategs de partit que semblen actuar, tots, en sòlida conxorxa, al dictat de Puck: “Los voy a liar, los voy a liar/ por valles y montes los pienso llevar;/ ¡Ay, pobres mortales (llegiu-hi ‘votants’), qué risa me dan!”

El que feia Shakespeare, allà, era pur teatre a la recerca d’aplaudiment. El que fan aquests, aquí, és pura mentida a la recerca de poder.

Temes: Teatre