Ernest no és Pasqual

Molts pensem que Pasqual Maragall s’hauria enfrontat als seus propis seguidors si haguessin dit “puta” i “meuca” a Ada Colau Ada Colau quan ella hagués estat al seu costat a la plaça de Sant Jaume. Però qui hi havia allà era, malauradament, Ernest. Pasqual, sabent que eren seus els organitzadors del batibull, hauria considerat també seva la responsabilitat de plantar cara. I en cap cas hauria fet després unes declaracions contemporitzadores respecte alsintimidadors. És exactament el contrari del que va fer el seu germà biològic.

Queda clar que en unes municipals no surt alcalde qui aconsegueix més vot popular sinó qui reuneix una majoria de regidors electes. Però Pasqual, que tenia criteri, hauria acceptat sense problema que passés a Barcelona el mateix que va passar per exemple a Tarragona, on ERC va aconseguir tranquil·lament l’alcaldia malgrat que la llista més votada era la socialista. Ernest no va dir res sobre Tarragona i va reclamar com a seu el que no havia aconseguit a Barcelona. Quan va canviar de partit va mantenir el cognom, però potser també havia canviat de principis.

Abans d’allò de la plaça, Ernest havia cridat l’atenció per insistir que Colau només volia la cadira i ell no, tot i que per arribar a aquesta cadira va haver de descartar la coherent aliança amb els expujolistes que desitjaven els secessionistes. Després li van fallar els reflexos i va trigar a decidir-se fins que va ser massa tard la possibilitat de compartir l’alcaldia. I mai va plantejar cedir-la a Colau perquè prosperés el tripartit d’esquerres que ell deia que Barcelona necessitava tant (la complicitat més gran entre Barcelona En Comú i el PSC deixaria en minoria interna dins d’aquest trio a ERC, per la qual cosa seria raonable que Ada el capitanegés).

Notícies relacionades

Els dos models de ciutat a què s'enfronta Barcelona

Ernest Maragall: "Colau s'ha deixat comprar per Collboni i Valls"

Ernest és el primer polític que després de quedar primer en unes eleccions perd el poder pelcalamitós discurs pronunciat per celebrar-ho. Amb la mentida que Barcelona era independentista i amb la veritat de reconèixer que la seva prioritat era conduir la ciutat a un (conflictiu) encapçalament del procés secessionista –que creu que ja existeix una república tot i que sigui inexistent–, va donar arguments morals sobre la necessitat de convèncer aquells que dubtaven.

Va ser poc elegant al Saló de Cent al dir subliminalment que elllegatdel seu germà era seu, quan la gent decent considera que més aviat és patrimoni de tots. Fins i tot en aquest detallet Ernest va demostrar que no és Pasqual. I que gairebé no s’hi assembla.