Bandera blanca, sisplau

A inicis de 1935, en plena ressaca del Sis d’Octubre, Agustí Calvet 'Gaziel' es pregunta si “val la pena de continuar escrivint” quan “s’escriu, no ja amb la convicció prèvia, sinó amb la certesa absoluta (...) que els articles efímers que un escriurà no han de servir completament de res”. Gaziel –un dels meus periodistes de capçalera– havia anat alertant de l’erroni camí emprès i esperava que “amb la bogeria del 6 d’octubre hauria estat suficient si més no perquè Catalunya no desbarrés més durant una generació”.

L’associació d’idees entre aquella lamentació de Gaziel i la realitat present del procés me la provoca una afirmació: “Ho tornarem a fer”. És a dir, la falta absoluta d’autocrítica sobre la via empresa i els mètodes utilitzats. ¿Què tornarem a fer? ¿Un altre exercici de democràcia ritual com la consulta del 9-N del 2014, unes altres eleccions plebiscitàries com les del 27-S del 2015, un altre referèndum unilateral com el de l’1-O del 2017?

Val a dir que sabem que el seu resultat ens abocaria de nou a un país dividit, empatat amb si mateix, sotmès a una altra subhasta emocional entre els dos nacionalismes en escena, català i espanyol, en detriment de la democràcia consensual. Aquesta és l’única via per posar sobre la taula una proposta que pugui ser subscrita per una majoria de la societat catalana (els dos terços del Parlament que requereix la reforma de l’Estatut). Enfront de la democràcia dual, que deixaria una meitat del país molt contenta i l’altra meitat molt cabrejada, s’imposa explorar la via de la democràcia deliberativa per a aconseguir que una àmplia majoria de ciutadans estiguin moderadament satisfets.

La política de les coses

Tanmateix, no es pot començar la casa per la teulada. Cal recuperar abans l’activitat parlamentària i l’acció de govern. I aquest principi val tant per a la política catalana com per a l’espanyola. Només després, recuperada la política de les coses de cada dia, es podran abordar els reptes pendents; també la qüestió catalana. Primer hauríem de seguir aquell consell d’Ortega en una conferència a Buenos Aires: “¡Argentinos, a las cosas!". "Deixin-se de qüestions prèvies personals, de suspicàcies, de narcisismes”. Sí, “españoles (y catalanes), a las cosas”, hauríem de repetir en l’hora present.

Molt sovint, des dels fets atziacs del setembre i l’octubre del 2017, poso l’exemple d’una comunitat de veïns: si discuteixen sobre la presència de les banderes als balcons –que si l’estelada o l’espanyola–, de ben segur que no es posaran d’acord, però si ho fan primer sobre la necessitat de construir una rampa d’accés per a discapacitats físics a l’entrada de l’edifici, és possible que aconsegueixin un acord; pot ser fins i tot que els veïns de l’estelada i l’espanyola, que tenen a casa una persona discapacitada, votin en el mateix sentit.

Es tracta del camí oposat al triat per Quim Torra. Condiciona la negociació amb Pedro Sánchez a una premissa major –el dret d’autodeterminació– i a unes demandes que vulneren la separació de poders –la llibertat dels polítics presos– i el principi de legalitat: “No acceptaré una altra sentència que no sigui l’absolució”. Obrant així, imbuït d’una superioritat moral que espanta, el president impedeix també que s’aconsegueixi un clima de col·laboració que seria molt útil per a gestionar el temps polític de la postsentència.

Notícies relacionades

El procés copa les primeres iniciativa al Congrés

Palau activa dues línies de treball davant de la sentència del procés

En resum, la recuperació de la política quotidiana és el camí per a recompondre primer la confiança mútua i abordar després els grans acords d’Estat. Mentrestant, cal que aixequem la bandera blanca. Des de la primavera de l’any passat tinc fixat un missatge en el meu compte de Twitter: la poesia 'L’ametller', de Joan Maragall, amb l’estrofa “Déu te guard, bandera blanca”. Sí, necessitem un alto el foc, en paraules de Santi Vila, per reprendre l’acció de govern, refer la confiança i iniciar una nova etapa política. Si així ho féssim, es començarien a obrir moltes portes.

¿Val la pena continuar escrivint? És Gaziel, de nou, qui ho fa el maig de 1934 dirigint-se al l'aleshores president de la Generalitat: “Només vostè, des del seu alt lloc, pot onejar la bandera blanca, i fer el signe màgic, sobre les enfangades trinxeres de la nostra discòrdia (...) Hi ha un profund cansament secret entre els bàndols enemics. S’han embolicat tant les coses, que ningú no està satisfet de si mateix i ningú no es considera segur en les seves posicions actuals (...) En una paraula: aquesta és l’hora de la treva patriòtica”. La necessitem, a Catalunya i al conjunt d’Espanya. Bandera blanca, sisplau.