Anar al contingut

IDEES

¿Què va ser de l'intel·lectual totpoderós?

Mary Altaffer

¿Què va ser de l'intel·lectual totpoderós?

Lucía Lijtmaer

El web Urban Dictionary defineix l’“intel·lectual públic” com “un acadèmic que passa massa temps a Twitter”. El curiós és que la broma d’aquest web col·laboratiu sobre argot i vocabulari s’adapta bastant a la realitat. Se succeeixen els 'beefs' públics, mentre que els noms que solien ser sinònims de garantia i solvència cauen en desgràcia. L’última ha sigut Naomi Wolf, quan un periodista de la BBC va refutar en una entrevista emesa en directe a la ràdio la tesi més important del seu nou llibre.
 

Els nous grans temes que ocuparan el nostre segle XXI (ecologia, feminisme) no necessiten un gran guru, sinó un flux sistèmic en xarxa

La caiguda de l’intel·lectual com el coneixíem ve també de la mà d’un canvi tectònic en això que entenem per pensament intel·lectual. Els noms que solien representar la necessitat de revoltar l’acció pública, una veu discordant des de l’exterior, han anat adquirint cada vegada més pes, fins a representar la idea d’un intel·lectual superpoderós, que ho pot tot. Independentment de l’espectre polític, allà hi són Jordan Peterson o Jill Abramson, que han anat substituint la noció d’intel·lectualitat nord-americana que els van precedir –Noam ChomskyGore Vidal, per exemple–. O com defineix la periodista Soraya Roberts, “l’intel·lectual públic contemporani ha passat a representar el somni americà, que la persona més llesta d’una habitació sigui també la més rica”.

¿Està, doncs, en decadència la figura de l’intel·lectual públic? Alguns diuen que els casos de Wolf o Jill Abramson –antiga directora executiva del 'New York Times', acusada de plagiar part del seu llibre 'Merchants of truth'– demostren que si no en declivi, sí que ho està la idea aspiracional d’un ésser totpoderós que proporcioni les claus adequades del pensament contemporani.

Potser el més notable d’aquests nous temps sigui un cert canvi de focus: els nous grans temes que ocuparan el nostre segle XXI –ecologia, feminisme– no necessiten d’un gran guru, sinó d’un flux sistèmic en xarxa. Potser no es tractarà de grans noms, sinó de grans idees, que circulin com eixams. I si això implica que tots ens donem menys la turra a Twitter, benvingut sigui.

Temes: Llibres