Anar al contingut

La taca dels pactes amb Vox

¿On s'ha ficat 'Albert Macron'?

¿On s'ha ficat 'Albert Macron'?

Carlos Carnicero Urabayen

Si el francès va arribar a l'Elisi plantant cara a l'extrema dreta, el líder de Ciutadans sembla decidit a arribar a la Moncloa amb el seu aval

Hi va haver un temps en què Ciutadans somiava emular la victòria de Macron. Si un partit sorgit en tot just un any havia aconseguit imposar-se davant els partits tradicionals i revolucionar el centre en un país tan ideologitzat com França, ¿per què no podria repetir una gesta així Albert Rivera a Espanya?

Durant els últims anys, Ciutadans s’ha pres seriosament Europa i ha aconseguit importants victòries. Des de combatre les mentides de l’independentisme a l’exterior –amb l’expulsió inclosa de CiU i els seus succedanis de la família liberal de la qual formaven part– fins a la tan anhelada integració de Macron en el mateix grup que els liberals a l’Eurocambra.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Aquests dies, el prestigi i la influència de Ciutadans a l’exterior es ressent mentre que es coneixen les notícies que arriben des d’Espanya. Si l’emergència de Vox va ser una mala notícia, que recorda a les experiències viscudes a tants països europeus on l’extrema dreta porta temps a l’alça, la decisió del PP i Ciutadans d’integrar Vox a la seva suma de majories des del primer dia ha sigut un pèssim senyal.

En una entrevista que vaig fer a Rivera el març de 2018 a Brussel·les li preguntava si li agradaria imitar el camí emprès pel president de França. Em va dir que Macron “va guanyar Le Pen anant de cara, dient: debatrem intel·lectualment entre el teu model i el meu. Jo m’hi sento més còmode”. També comentava que el president francès, des del centre, havia trencat les regles del joc i em va repetir allò de “[a Ciutadans] també estem trencant aquesta vella dicotomia entre vermells i blaus”.

Rivera i el partit que dirigeix d’una forma molt personalista s’han emmirallat en Macron fins que els han posat davant a Vox, la versió espanyola de Le Pen. Si el francès va arribar a l’Elisi plantant cara a l’extrema dreta, el líder de Ciutadans sembla decidit a arribar a la Moncloa avalat amb el seu aval. Alguna cosa no encaixa.

El liberalisme europeu està en alça. Ha sigut la força política que més ha crescut després de les eleccions europees. Amb l’arribada d’En Marxa, el nou grup –rebatejat com Renew Europe– és el tercer de l’Eurocambra. El nombre de primers ministres liberals també creix. Sumen gairebé tants (sis) com socialistes (set) i populars (vuit). L’empremta de Macron és forta i la seva experiència davant Le Pen inspira uns i altres: el combat del populisme no admet dreceres per preservar les societats obertes i plurals que són l’orgull d’Europa en aquest món de Trumps, Salvinis i Abascals.   

Com més havia de guanyar Ciutadans a Europa, més complicades se li estan posant les coses amb la seva incomprensible decisió de renunciar a la centralitat i acceptar l’extrema dreta com el seu aliat natural. La conquesta del poder no hauria de valer la pena si es deixen pel camí les essències.   

*Periodista i politòleg.