Avui plou

El dia s’ha llevat gris i relliscós. Escric aquest article i la llum de la finestra m’observa com si avui no hi hagués res a celebrar. És només un matí rebel d’una esplendorosa primavera. Un matí tristament repetit per als ulls de la depressió. Sempre amb una ombra enganxosa enganxada a la mirada. Ningú la veu. Pocs l’entenen.

Als EUA, milers d’immigrants han sigut detinguts i confinats en solitari durant més de 15 dies. En desenes de casos, fins a un any en completa solitud. Un informe del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació delata que, després del seu alliberament, patien insomni i depressió. En una mostra de menyspreu o directament de racisme, massa sovint es tracta les persones migrades com si fossin capaços de superar-ho tot o, més aviat, com si amb prou feines mereixessin res. Menjar, lloc on dormir i ja n’hi ha prou. Però la lluita diària per la supervivència, el compromís amb els que van deixar enrereel dolor del passat, els traumes d’un viatge aterridor i la incertesa del futur és un pes tan enorme com invisible. De vegades, inhabitable... Els CIE segueixen oberts. I no deixa de ploure.