Que repeteixin el judici

No m’ho puc creure. Si hagués sigut un judici breu, potser ho entendria, però això ha durat moltíssim temps. ¿Com és possible que ningú no se n’hagi adonat i no hagi corregit el gran error? Hi ha hagut temps per fer-ho; moltíssimes oportunitats per adonar-se de la gran ficada de pota, però aquí sembla que cadascú estava pensant en les seves coses, deixant de banda el que era fonamental. Honestament, crec que l’anomenat judici al procés s’ha de repetir des del principi.

Entenc les badades puntuals. Els éssers humans no som perfectes i a tots se’ns pot passar, però un error tan evident em resulta incomprensible. Les paraules de Marchena se sentien a través de l’altaveu de les televisions, els mòbils i les tauletes, també les veus de la defensa, masculines i femenines, la Fiscalia, els acusats i els testimonis. Però, a més, s’emetien fragments d’aquests àudios per la ràdio. ¿Tampoc llavors ningú no se’n va adonar, quan desapareixien les cares i només quedava el so, pur i aïllat? ¿En què diables estaven pensant tots?

De veritat, em sembla delirant. ¿Ningú ho va proposar? ¿A cap ésser humà se li va ocórrer? Era molt fàcil, i els asseguro que escandalosament barat. Un euro (dos, a tot estirar) per cada micròfon. Però, no, passaven els dies, les setmanes, i Marchena, els mossos, els imputats i tots els que apareixien per allà parlaven al micròfon llançant les seves lletres p, amb el vent que això implica, xocant amb la membrana i provocant un so incomodíssim.

Els que treballem a la ràdio estem acostumats a les escumetes que es col·loquen als micròfons. La seva presència no és decorativa. I vostè, tot i que no treballi a la ràdio, segurament ha vist milions de vegades micròfons amb les seves escumes apuntant a la cara d’entrenadors de futbol o polítics mentre fan una declaració. Aquestes escumes no serveixen només per posar el logo de l’emissora de ràdio o cadena de televisió a què pertanyen. La seva missió és la de parar el vent de les lletres p.

Posi la palma de la mà davant la boca i digui: «Pamplona». Notarà dos cops d’aire, corresponents a les dues ‘p’ que formen el nom d’aquesta preciosa ciutat. Si la seva mà fos un micròfon, transmetria dos cops d’aire que, en un altaveu, sonarien molt lletjos. De fet, de les escumes dels micròfons, a la ràdio, en diem «anti-p».

Doncs bé, a tots els micròfons que hi ha a la sala on es realitza el judici, no hi ha ni una sola escuma. Això provoca que, cada vegada que algú parla, transformi les seves ‘p’ en un vent molest. I ningú se n’ha adonat. Ningú. Tots preocupats per minúcies; que si és sedició, que si hi va haver violència o no, que si va ser un cop o no ho va ser.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I ningú parla d’aquest altre cop intolerable. No cop d’Estat, no cop a la democràcia, sinó a la dignitat del so. El cop de vent al micròfon, provocat milers de vegades, per tots aquests senyors i senyores.