Anar al contingut

Al contraatac

Que Ada Colau no s'equivoqui

JORDI COTRINA

Que Ada Colau no s'equivoqui

Antonio Franco

Per la idea de Barcelona a què ha dedicat tant esforç regenerador i pel conjunt dels objectius de fons de Barcelona en Comú, l'alcaldessa en funcions no s'hauria d'equivocar

Punt de partida.  Si Ada Colau vol, pot continuar a l’alcaldia. Després de la donació de vots de Manuel Valls (sense contrapartida, sense necessitat de negociar per a res) i l’afinitat programàtica del PSC (amb qui ja va governar Barcelona durant una bona etapa) només ella té la paraula. Al contrari, Ernest Maragall depèn de la decisió de Colau.

L’objectiu. Perquè l’Ajuntament desplegui una política de progrés i de lluita contra la desigualtat no és imprescindible que Maragall sigui alcalde. Si el candidat d’ERC vol demostrar que aquesta és la seva prioritat i juga net podrà recolzar-la des de l’oposició.   

El dubte. Molts dubten que per a Maragall la identitat d’esquerres sigui prioritària respecte a l’independentisme. A la campanya electoral el seu argument central va ser la necessitat i conveniència que Barcelona es mostri com a capital independentista i encapçali activament el procés.

Reculada. Maragall ha modificat el seu discurs per agradar a Colau des que sap que la decisió final és d’ella. Ja descarta un pacte sobiranista a tres amb Junts (per la negativa dels comuns a barrejar-se amb Puigdemont) i també ha renunciat a l’opció d’un tripartit d’esquerres (després del ‘no’ del PSC a aliar-se amb ERC). Ara la seva veritable i única prioritat és ser alcalde. Per a això ofereix a Barcelona en Comú un acord a dos sempre que l’alcalde sigui ell. Previsiblement encara pot proposar dos anys de mandat per a cada un si no té alternativa.

Els comuns. El seu projecte no ha sigut rebutjat per la ciutat –va guanyar a diversos districtes– malgrat el grapat de paperetes que després de moltes campanyes (greixades amb abundants diners) en contra seu els han impedit ser la força més votada. És general el pronòstic que Barcelona en Comú s’enfonsarà si ara perd la possibilitat d’aprofundir, esmenar el necessari i difondre la seva línia política des de l’alcaldia. Aquesta qüestió supera per la seva transcendència la incomoditat personal de Colau i les incomoditats col·lectives de tota la formació davant del dret a decidir exercit per Manuel Valls sobre una cosa ells ni li han demanat ni deixaran que els condicioni.

Manuel Valls. Ha sabut convertir en una decisió política concreta la seva idea que a Catalunya no li convé la independència que impulsa el procés. La va adoptar després que la majoria absoluta del vot barceloní no recolzés al secessionisme i que, malgrat això, els primers discursos –els instintius– d’Ernest Maragall sostinguessin la imprecisió o mentida que Barcelona és independentista i que es comprometria a treballar des de la Casa Gran per aconseguir aquest objectiu.

Ada Colau. Per la idea de Barcelona a què ha dedicat tant esforç regenerador i pel conjunt dels objectius de fons de Barcelona en Comú no s’hauria d’equivocar