Sèries de televisió

Finals odiats

Quan les sèries es dobleguen als desitjos dels seguidors no sorprenen, no emocionen, no pertorben, no alegren, no indignen, no entusiasmen. Deixen indiferent

3
Es llegeix en minuts
seriew

seriew

Ara que acaben d’acabar diverses sèries televisives molt populars els mitjans i les xarxes estan omplerts de comentaris sobre els seus finals. Predomina la decepció. Sol ser així. Poquíssimes sèries aconsegueixen que els seus seguidors quedin contents dels seus tancaments. O bé es manifesta una gran desil·lusió o, pitjor, un encongiment d’espatlles. “Doncs vaja. Tota aquesta construcció per a això. M’esperava una altra cosa”.

¿Qui són els responsables d’aquestes sensacions? ¿Qui ha de ser? Doncs els personatges. Les seves decisions i actuacions. Les seves morts o supervivències. La manera en què seguiran les seves vides quan ja no els vegem.

Les sèries de ficció, siguin televisives o literàries, estan exposades a una situació paradoxal: el públic fa seus els personatges i pot arribar a arrabassar-los-hi als seus autors si aquests no saben posar una barrera protectora. Ho hem vist en casos en els quals els guionistes, animats per la seva popularitat, han col·locat en primer pla personatges que eren secundaris perfectes però que com a protagonistes resultaven més aviat carregosos. Ho apreciem també quan un autor accentua alguns trets perquè fan gràcia als lectors i la personalitat acaba convertint-se en una col·lecció de tics.

Personatges vistos com a amics

La temptació de seguir els ‘suggeriments’ del públic és poderosa, perquè poques coses hi ha comparables a la satisfacció que se sent quan un lector et parla dels teus personatges com si fossin éssers vius, i converses sobre ells com ho faries si es tractés de coneguts o amics comuns, dels quals, igual com passa tan sovint amb amics comuns, una vegada s’ha parlat de les seves virtuts, aviat es passarà a enumerar tot el que podrien fer i canviar perquè els fos millor. En les trobades amb lectors, no és estrany que t’apuntin com els agradaria que continués la vida dels personatges en la següent entrega d’una sèrie; si algun hauria de canviar de professió, casar-se o divorciar-se, de deixar de beure, començar una història d’amor amb l’altre, per fi enfrontar-se a les seves pors, carregar-se el seu enemic...

Ho poden fer i és el seu dret perquè els personatges són també seus. Però això és una veritat a mitges. Els personatges són dels lectors només quan se’ls troben als llibres. En l’escriptura els pertanyen als autors.

Les sèries literàries, sobretot si són llargues, són un pols constant entre dos creadors: l’escriptor i el lector. Tots dos són còmplices, però també rivals. Quants més episodis o volums escriu l’autor, més seus fan els lectors als personatges. Els lectors els coneixen des del principi, han seguit els seus passos, les seves ensopegades, els seus triomfs i fracassos.  Han creat vincles amb ells, un sentiment de familiaritat, de possessió. I com més seus els senten, més expectatives tenen sobre com s’haurien de desenvolupar, comportar-se, fins i tot acabar. De manera que avances en la sèrie i saps que, pel que respecta als seus lectors més fidels, vas irremissiblement camí de la perdició. Si mates un personatge, perquè l’has matat. Si no el mates, perquè no l’has matat. Si el fas feliç o infeliç, sempre hi haurà qui hauria desitjat el contrari o fora d’una altra manera. Mai estaràs a l’altura de les expectatives. Un motiu més per no deixar que siguin aquestes el que et dictin per on t’has de moure. El millor és matar-los, si volies que morissin, si havien de morir. O deixar-los viure com volies que ho fessin.

Notícies relacionades

Escriure una sèrie no ha de derivar mai en un “tria la teva aventura”. Si a un lector li agraden les novel·les d’un autor és per com les escriu, com desenvolupa les trames i, sobretot, com són els seus personatges, què els fa fer, què els fa dir.  Els personatges només són esclaus (“galiots”, deia Nabókov) del seu autor, que ha de viure amb el risc de no correspondre al que desitjaven els lectors. Això és, en el fons, el millor que pot passar. Si les trames i els personatges fan el que els lectors volen d’ells, després d’aquell moment inicial de possible satisfacció pels desitjos complertes, arriben inexorablement l’avorriment i el menyspreu. Quan les sèries es dobleguen als desitjos dels lectors no sorprenen, no emocionen, no pertorben, no alegren, no indignen, no entusiasmen. Deixen indiferent. Amb la creació serveix, ha de servir, el mateix que amb l’amor: el pitjor és la indiferència. Com diu la cançó: “Odio quiero más que indiferencia, porque el rencor hiere menos que el olvido”.

Acaba una sèrie. El públic odia el final perquè se l’ha estimat molt.