Editorial

Trump arriba cridant

El president dels EUA aterra a Londres fidel al seu estil de menysprear els aliats tradicionals

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp48457724 britain s queen elizabeth ii  c  smiles as she speaks with u190603144836

zentauroepp48457724 britain s queen elizabeth ii c smiles as she speaks with u190603144836 / ADRIAN DENNIS

Donald Trump arriba a Londres amb la crisi del 'brexit' en el centre de tots els debats europeus, el pla de defensa de la UE interpretat a la Casa Blanca poc menys que com un desafiament, la guerra comercial xinesonord-americana convertida en una impugnació de la llibertat de comerç i la nova política de sancions contra l’Iran entesa pels aliats com un augment arriscat i innecessari de la tensió al Pròxim Orient. El president inicia la seva vuitena visita a Europa enmig de la desconfiança dels governs per la seva radical revisió de l’statu quo i per erosionar les relacions transatlàntiques com mai fins ara s’havia produït, abocada l’agenda internacional dels Estats Units en el triple objectiu del proteccionisme, l’unilateralisme i la revisió de les regles del joc de l’economia global, mentre Trump guanya adeptes a l’extrema dreta europea, que n’ha fet la seva figura de referència.

El fet que el president s’hagi envoltat d’un equip de falcons, després de dos anys desconcertants de nomenaments i destitucions a la recerca de l’equip idoni per aplicar el seu programa, ha remarcat la seva tendència a involucrar-se en els assumptes interns dels seus aliats, prescindir de les convencions polítiques i practicar una barroeria sense comparació possible. Només així s’entén la seva defensa d’un 'brexit' per força, sense compensació econòmica per als Vint-i-set, la seva preferència per Boris Johnson perquè sigui el successor de Theresa May i l’absència total de tacte en les opinions expressades sobre figures rellevants de la Corona i del Parlament britànics. Res atura Trump perquè porta fins a les seves últimes conseqüències el seu eslògan favorit, 'Amèrica primer', sense mesurar gaire els riscos que comporta aquesta mena d’actitud.

El president nord-americà se sent legitimat per seguir per aquest camí perquè les xifres macroeconòmiques dels Estats Units són immillorables, el grau de fidelitat dels seus votants del 2016 resisteix les seves baixes cotes de popularitat i la política exterior segurament tindrà un pes inferior l’any que ve, en què el president haurà d’afrontar la campanya per a la seva reelecció. Però és imprevisible quin pot ser l’impacte en els assumptes mundials si alguna de les crisis provocades per l’Administració de Trump es descontrola, especialment en la relació entre aliats que des del 1945 han fet de la fiabilitat de la seva cooperació una autèntica cultura política.