Tancar ferides

Una ferida mal cicatritzada pot crear molts problemes. Amb el final del judici als presos independentistes sembla clar que acabarà l’etapa començada la tardor del 2017, que no necessàriament el procés, i com a societat no estaria malament que aprofitéssim per fer balanç dels errors comesos, sobretot quan el mirall de l’exterior ja ens ha mostrat els defectes que menys volem veure. La setmana passada, el TEDH va sentenciar que la suspensió del ple del 3 d’octubre ja no era només ajustada a dret, sinó també “necessària en un estat democràtic” i el grup de treball sobre detencions arbitràries de l’ONU va emetre una opinió que, si bé pot qüestionar-se tant en el seu raonament tècnic com fins i tot en la seva imparcialitat (de prosperar la queixa diplomàtica que ha formulat el Govern espanyol), reflecteix el sentir d’una bona part de la població, que a més abasta molt més que els mateixos independentistes i que engloba els qui pensen que la desproporció i l’arbitrarietat de mantenir els presos en presó preventiva són, com a mínim, cruels.

Toc d’atenció

Haurien de suposar totes dues un toc d’atenció tant als que s’entossudeixen a negar la por i el dolor a qui temien les conseqüències d’una secessió sense majories (fins i tot donant per bones les xifres de l’escrutini del Govern, un 57% dels catalans es van abstenir aquell dia) com als qui justifiquen per la raó d’Estat la violència i el 'contra ells’ judicial. Perquè entre els dos extrems hi ha un enorme nombre de persones que no combreguen ni amb l’un ni amb l’altre. A aquestes persones no només no se’ls ha demanat perdó, sinó que sovint se les ha qualificat de ximples útils d’un bàndol o de l’altre, o de tebis davant la intolerància (sigui aquesta de signe independentista o tot l’oposat).

Notícies relacionades

La Justícia europea rebutja la demanda de Puigdemont contra la suspensió d'un ple sobre l'1-O

Espanya reprèn l'ONU per l'informe sobre els presos

No es tracta d’equidistància, sinó de mantenir-se crític davant els qui agiten sentiments i no raons. Per tot això, s’ha de produir una assumpció de responsabilitats. I, si volem una reconciliació com a societat, el primer pas és abandonar la crispació i el victimisme. Estaria bé deixar de comportar-nos com l’aviciada i curtterminista societat occidental que som i recordar que, malgrat la gravetat de tot el que ha passat, aquí no hi va haver morts, tot i que alguns comptessin interessadament que això pogués donar-se.

Professionals de la crispació

Potser, també hauríem de començar a desemmascarar els professionals de l’agitació i l’odi, alguns dels quals han fet d’aquesta tasca el seu 'modus vivendi' des de les seves tribunes mediàtiques o els seus escons, i redirigir a ells les nostres ires, en lloc de ventilar-les contra els qui tot el temps han defensat la trobada i la moderació. Perquè aquesta és una cicatriu que no es tancarà cauteritzant-la, com va proposar en el seu moment Borrell, ni tampoc tocant-la, reobrint-la i mostrant-la a tota hora, com fa l’independentisme més ultramuntà de Torra i Puigdemont. Es tancarà quan, amb temps, cures i reparació a totes les parts, la finíssima pell de la societat torni a créixer.