Glovo i la solitud

Tu i l’aplicació. No hi ha caps a qui recórrer. No hi ha llocs de trobada amb els companys de feina. De fet, no hi ha companys. Només competidors tan sols com tu. De vegades us trobeu, fent temps en algun racó guarit. Els dos esperant una nova comanda. Si plou hi haurà més sort. Si neva, encara més. Tot i que els músculs es tenallen pel temor de relliscar. El problema serà que et paguin l’extra de mal temps. Avui tampoc hi ha propines. Cada vegada et sents més invisible. Serà el menyspreu. Tens febre, continues pedalant. Tens un fill, continues pedalant. I si no tens papers, ja ho saps, això és a l’únic a què pots aspirar. Un home enganxat a una motxilla de Glovo sobre una bicicleta. Tan nu. Tan sol. Tan rematadament sol en un món de solituds que ja està aquí.

Ens acostumem a comprar articles ‘low-cost’ de tot tipus. És clar, són barats i han monopolitzat el mercat. Ens acostumem a utilitzar aplicacions de repartiment perquè són barates. I monopolitzaran el mercat. Ens hem acostumat a no mirar els qui produeixen. I serem nosaltres. A tots els sectors. Externs. I sols.