Albert Rivera i Manuel Valls

Al món del poder de vegades una coincidència de circumstàncies creen un moment clau. Si els protagonistes són sòlids democràticament saben que llavors s’han de deixar de partidismes, electoralismes, xerrameca i driblatges en curt per encarar de cara, per incòmodes que siguin, les qüestions transcendentals. Al millor Felipe González li va passar dues vegades: quan va haver de desmarcar-se públicament del marxisme i quan va acceptar el desgast de recolzar l’entrada a l’OTAN després d’haver-hi fet campanya en contra. Va estar a l’altura. Va entendre que aquest país ni es modernitzaria ni tindria un paper clar a Occident si el PSOE no es comprometia en aquests dos temes.

               

A una altra escala, però estem en un dilema d’aquest tipus. Després de perdre molt temps per l’abúlia de Rajoy i el caïnisme consubstancial a la nostra vida política, Pedro Sánchez s’ha posat al capdavant del sentiment progressista i busca una nova situació amb menys desigualtat social, més llibertats i també amb un redisseny territorial que salvant la unitat s’ajusti millor a la realitat plurinacional espanyola. Però enfront, Pablo Casado persisteix en l’immobilisme i juga amb tàctiques buides per aconseguir el poder però no afrontar els problemes. El seu emblema: acceptar governar amb el neofranquisme reaccionari.

Notícies relacionades

Colau, "sorpresa" amb Valls, insisteix en un pacte amb ERC i el PSC

Valls ofereix els seus vots «sense condicions» a un govern Colau-Collboni i Cs se'n desmarca

Qui té la possibilitat de moure fitxa és Albert Rivera, amb qui combrego poc. Li ha arribat el moment de la veritat. Si rebutgés la contaminació antidemocràtica de Vox i encapçalés un centre democràtic de veritat que exercís les funcions de frontissa autèntica podria recuperar credibilitat i convertir-se en necessari de cara al futur. La seva gran oportunitat arriba amb els pactes que han de decidir el color final de molts ajuntaments i autonomies. Si els espanyols perceben que no és una simple crossa per a Casado i que té la maduresa necessària per deixar-se d’eslògans, governar amb tota mena de socis i arriscar-se a apostar per solucions factibles per a tota mena de problemes, pot ser-nos útil a tots.

No pertanyo al club de fans de Manuel Valls. Però ha fet un gest digne a l’indicar públicament a Rivera que de vegades cal arriscar-se al servei del que és fonamental: ni Vox ni un alcalde amb un primer missatge postelectoral que consisteix a dir que Barcelona és independentista i que la prioritat de l’ajuntament és el procés. Els vots acaben de dir que aquesta –una altra vegada– no és la voluntat de la majoria absoluta dels ciutadans. Valls, molt distant a Ada Colau, tot i que no li agradi la prefereix i actua en conseqüència. En la política habitual és un gest inèdit oferir ajuda per impedir una situació pitjor sense demanar absolutament res a canvi, ni tan sols una cadira. Passi el que passi, consola saber que hi ha qui en un d’aquests grans moments clau es mulla en comptes d’inhibir-se i creuar-se de braços.