13 d’ag 2020

Anar al contingut

ANÀLISI

¿Què ha passat a la Cambra de Comerç?

PEPE NAVARRO

¿Què ha passat a la Cambra de Comerç?

Jordi Alberich

El canvi a la cúpula de la Cambra de Comerç ha deixat estupefacte l’’establishment’ barceloní. Si bé la incidència real de la Cambra en l’economia és menor, el seu simbolisme és enorme. I en les circumstàncies actuals era vista per molts com una peça clau en la recomposició del malmès poder econòmic català. Una estratègia que buscava el consens i se sustentava en l’apaivagament, l’estabilitat política i la previsibilitat normativa. I el primer objectiu de la qual seria el retorn de seus que es van traslladar en els moments més àlgids del procés.

No obstant, les aspiracions dels qui han guanyat les eleccions no poden ser més diferents. Parte del seu èxit s’ha sustentat, precisament, a considerar gairebé traïdores les companyies que van canviar de seu. S’enorgulleixen de la seva sortida i les consideren innecessàries per a l’economia catalana. Tot això en el marc del gran objectiu de trencar vincles amb Espanya.

No pretenc valorar els nous dirigents de l’entitat, sinó entendre el perquè de l’esmentada victòria, tan devastadora com inesperada. Crec que hi ha dues raons. D’una banda, el sistema electoral. Les eleccions a la Cambra no han despertat, tradicionalment, cap interès, ja que eren uns escassos milers, o centenars, els qui hi participaven. De sobte, l’univers s’ha ampliat a prop de mig milió de possibles votants, de manera que té idèntic valor el vot del taller que ocupa dues persones que Seat, la primera indústria del país.

Davant la passivitat de les empreses mitjanes i grans, la mobilització d’autònoms i microempreses, a través de mecanismes que l’ANC ja estava utilitzant per a objectius polítics, ha portat a una victòria aclaparadora, en què ha votat un 4% del cens.

De l’altra, des de fa molts anys s’ha anat abonant el terreny per a una candidatura com la guanyadora. Davant el candidat Tusquets, que representava la tradició i la voluntat de recompondre equilibris perduts en la relació amb Espanya, la candidatura liderada per Crous, amb el recolzament explícit de Pimec i no tan evident però indiscutible de FemCat, va incorporar una lectura en clau nacionalista i un to vehement amb les companyies que havien traslladat la seva seu, i amb la gran empresa en general.

Aquestes dues pulsions, la nacionalista i l’enaltiment de la pime en detriment de la gran empresa, han anat arrelant, des de fa dècades, al si de la burgesia catalana. Ara, a l’empara d’un intens procés electoral, s’han desfermat les passions i s’han expressat clarament, fins i tot obviant les tradicionals bones maneres.

Si un corrent rellevant de l’empresariat conservador estimula el sobiranisme i el rebuig de la gran empresa, ¿és estrany que qui es beneficiï sigui l’alternativa més radical? Més que criticar la nova orientació de la Cambra, potser convindria reflexionar sobre el paper de determinada burgesia en els últims temps. Aquella que, curiosament, avui s’alarma tant per la nova Cambra.