A la recerca de la 'finezza'

Els canvis al mosaic del Parlament Europeu han deixat sense efecte l’entesa poc menys que automàtica entre democristians i socialdemòcrates després de cada elecció. Al perdre la majoria absoluta la suma de les dues famílies, el candidat del Partit Popular Europeu (PPE), Manfred Weber, no pot apel·lar a la seva condició d’aspirant del partit més nombrós de la Cambra –necessita més d’un aliat– i, alhora, tres grups més –socialdemòcrates, liberals i verds–, potser amb l’acompanyament de les noves esquerres, poden esgrimir raons de pes per influir en la designació de qui ha de succeirJean-Claude Juncker.

S’ha acabat un repartiment de cromos previsible i a partir d’ara entra en joc la política de pactes, el sistema de contrapesos que obliga a tenir en compte la mutació en l’ADN europeu que va portar l’escrutini de diumenge. Algunes dades a considerar de forma ineludible són les següents:

1. El PPE i la socialdemocràcia europea es mantenen al capdavant, però han patit una estimable sagnia de vots, així que algun lloc rellevant no serà per a ells.

2. El PSOE és el partit que aporta més diputats al bloc socialdemòcrata, és a dir, li toca algun encàrrec d’importància.

3. Els liberals han millorat la seva representació i tenen bones raons per pensar que Margrethe Vestager és una carta sòlida per aspirar a la presidència de la Comissió.

4. Els verds, amb una presència millorada a l’Europarlament, poden ser decisius per inclinar la balança del costat dels candidats socialdemòcrata (Frans Timmermans) o liberal.

Notícies relacionades

La pugna per copar els més alts càrrecs s'obre a la UE

Illa, malgrat Sánchez

La declaració del Parlament sortint, que recolza que el pròxim president de la Comissió sigui un dels ‘spitzenkandidat’ (l’aspirants de cada grup que es va presentar a les eleccions), sense pronunciar-se a favor de cap d’ells, il·lustra la complexitat del moment. I deixa en l’aire la possibilitat que algú que no té la condició de tal obtingui el lloc com a resultat d’un pacte entre els estats i d’una aritmètica parlamentària dislocada per la fragmentació del vot, l’augment de volum de la cridòria ultra i la necessitat d’acabar com més aviat millor amb la sensació d’interinitat. Perquè no només Europa està pendent d’elegir un nou president de la Comissió, ha de nomenar també els presidents del Parlament, del Consell i del Banc Central Europeu, i l’alt representant per a Afers Exteriors i Política de Seguretat per completar una renovació total de l’entramat institucional.

¿És l’hora d’un tapat que potser no ho sigui tant? ¿Pot Alemanya aspirar a presidir la Comissió i el Banc Central sense greu trencament del repartiment de poders? ¿Fins a quin punt el desafiament ultra obliga a perseverar en la cooperació entre les forces europeistes per neutralitzar el discurs euròfob? Es diria que, més que mai, la 'finezza' és una qualitat indispensable perquè per enèsima vegada no s’escampi la impressió que els compromisos entre socis europeus obeeixen a una concepció de la política perillosament allunyada dels ciutadans.