Les migracions, una tragèdia europea

La tràgica sensació d’inoperància de la Unió Europea per evitar una tragèdia de les dimensions del naufragi d’un pesquer davant la costa de Grècia amb un nombre indeterminat de migrants –pot ser que més de 700– és de témer que no tingui l’efecte guaridor que hauria de tenir en vista de compromisos morals elementals, essencials perquè els més desvalguts de la història no ho siguin dues vegades: per les condicions de vida de les quals fugen i pel desinterès dels que estan en situació d’assistir-los. Totes les explicacions donades per les autoritats gregues, que neguen que el pesquer demanés auxili, resulten tan poc convincents com l’esforç d’última hora del dispositiu Frontex per trobar algun supervivent més del centenar rescatat. El Mediterrani és una vegada més el cementiri on reposaran per sempre diversos centenars d’homes, dones i nens, sirians, afganesos i d’altres llocs, l’únic objectiu dels quals era fugir de la pobresa extrema, la guerra i les arbitrarietats del poder.

Resulta sagnant que l’última proposta per pal·liar la incapacitat de les institucions europees per afrontar el desafiament és establir una quota anual de 30.000 immigrants, repartits entre els Vint-i-set proporcionalment a la població de cada país. Amb l’excepció que pugui despenjar-se’n qui vulgui –Polònia i Hongria ho pretenen– si paga una quantitat anual per persona no acollida d’entre 10.000 i 20.000 euros. Un pla clarament insuficient perquè els càlculs més continguts eleven a 330.000 les persones que cada any intenten arribar a Europa per tenir un futur millor que el que els espera als seus països d’origen. Dit d’una altra forma, el pla suposa que la UE només està disposada a acollir l’onzena part del volum d’immigrants que hi arriben cada any per diferents mitjans.

La més gran de les paradoxes és que ni tan sols la necessitat objectiva d’acollir immigrants per compensar taxes de natalitat insuficients –les d’Itàlia i d’Espanya, de les més baixes– indueix els països europeus a una revisió de la seva insistència a abundar en el continent-fortalesa. És un fet que amb la tendència actual –més defuncions que naixements, imparable envelliment de la població– són inviables a llarg termini el model productiu, els serveis socials i altres trets característics de l’Estat del benestar. És així mateix un fet que molts dels mals dels que miren d’escapar els immigrants tenen el seu origen en la toxicitat de la relació de les potències europees amb els territoris al sud del Mediterrani, i potser l’única forma de reparació del passat sigui garantir en el present la protecció dels més vulnerables.

En la guerra cultural oberta a Europa per l’extrema dreta, imitació de la publicitada als Estats Units per Donald Trump i els seus èmuls, res del que s’ha dit té cap importància. Envoltada en la bandera –la de cada Estat, s’entén– i addicta a un nacionalisme estrident, s’afana a presentar les migracions com un desafiament a la nació, quan no com un problema d’ordre públic. El contagi s’estén a tot arreu i guanya terreny la negació del dret d’asil, dels desequilibris punyents que ho justifiquen i dels perills inherents a entorns trasbalsats. Poc importa que màfies concretes i reconeixibles juguin amb la vida dels que persegueixen el somni europeu; res és més important que tancar les fronteres i contemplar el drama des de la tribuna privilegiada en què pot convertir-se qualsevol platja, des de les illes Canàries a les costes del mar Egeu.

Sumi-s’hi la impressió que guanya terreny la divisió entre migrants de primera i de segona. N’hi ha prou de pensar en la diligència –justificadíssima, per cert– a atendre el flux migratori amb origen a Ucraïna (uns sis milions de persones) i en la vergonyosa regulació del mateix fenomen, d’altres fluxos migratoris asiàtics i africans, mitjançant l’acord de la UE amb Turquia del 2016 que ha fet de la Capadòcia un contenidor de refugiats. Un acord costosíssim –6.000 milions d’euros– que no reporta cap benefici que desentendre’s de què passa als que, sense no tenir-ne art ni part, es troben sota l’autoritat de Recep Tayyip Erdogan, que no és precisament un gran defensor dels drets humans.

El politòleg Sami Naïr ha escrit: «Entre el gest de benvinguda als ucraïnesos i la realitat sagnant a la frontera de Nador, vacil·la la responsabilitat històrica i el grau d’humanitat de la Unió Europea». No es tracta d’una simplificació, sinó d’un resum exacte del que està passant, difós en directe pels mitjans i les xarxes socials. Fa set anys, en una entrevista publicada al diari El País, el mateix autor va declarar: «Hi ha dues solucions als refugiats: la civilitzada i la de l’extrema dreta». I encara abans, el 2010, al llibre La Europa mestiza, va assenyalar: «L’emigració a escala mundial en els nostres dies respon també a una carrera infinita a la recerca de la riquesa i la felicitat que promet la societat de consum».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Sorprèn que la cultura democràtica europea no hagi incorporat cap d’aquestes idees i, per contra, hagi acceptat en part l’enfocament del problema de l’univers ultraconservador, que afirma que les nostres societats no poden compartir el mercat de treball amb tercers. Passa, no obstant, que nínxols d’ocupació de totes classes no aconsegueixen cobrir tots els llocs oferts o incorporen condicions especials de contractació i arrelament quan es tracta de treballs especialitzats. Es privilegia així a uns i es tanca el pas a d’altres, tot i que no es cobreixin totes les vacants en les ofertes de treball menys especialitzat.

Darrere de tots els naufragis en els quals han mort immigrants sorgeixen aquestes divisions i subdivisions, els prejudicis racials, la demagògia que justifica protegir els de casa i rebutjar els de fora, les devolucions en calent, la utilització de la pobresa com a arma política, la incapacitat de massa governs de controlar els desaprensius que han fet un negoci de l’enviament a Europa de comunitats indefenses a bord d’embarcacions de fortuna. Darrere d’aquesta última tragèdia a 80 quilòmetres de la costa grega, igual com en totes les anteriors, hi ha els càlculs electorals, la misèria moral que s’ha apropiat del debat, l’arrelament del pensament ultraconservador en societats desorientades i espantades per l’encadenament de crisis socials. Darrere del rebuig del diferent, del de fora, de l’estranger veu la llum el gran descobriment: la globalització no és d’aplicació en el mercat de treball; només en el comerç, les finances i l’especulació a gran escala. O això sembla.