Barcelona, una trituradora d'alcaldes

Un Ernest Maragall eufòric i emocionat, conscient que havia fet realitat el somni històric del seu partit, va dir la mateixa nit electoral que Barcelona vol ser governada. Sembla una obvietat, d’això tracten les eleccions, d’escollir l’alcalde que ha de formar govern. Però Maragall va ser clarivident amb aquesta sentència. Governar serà l'objectiu. Els barcelonins han donat una volta encara més enrevessada a l’hemicicle barceloní i posaran a prova els polítics que decideixin entomar aquest repte. Semblaria com si els ciutadans s’haguessin inspirat en les múltiples sèries de televisió i haguessin imaginat una trama municipal amb tots els elements per a la intriga i el suspens; tot va començar amb un recompte de vots d’infart.

Ja ho deia l’exalcalde Joan Clos, la ciutat de Barcelona és punyetera. Ho és, i quan surt a votar massivament, com va passar diumenge, aprofita per donar missatges amb matisos, Barcelona és més d’esquerres. Pot tenir un alcalde clarament independentista però alhora amb un ajuntament més constitucionalista: el nombre de regidors 'indepes' s’ha reduït respecte al 2015. Aquesta és una de les principals contradiccions que els protagonistes de la nova sèrie hauran d’afrontar. Els votants, els veritables autors de la trama, també han decidit que el segon partit que més puja, el PSC, ho tingui molt difícil per governar; en canvi, el que perd més vots, Junts per Catalunya, podria acabar formant govern amb el guanyador, amb Esquerra.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En la trama post-26-M també hi ha subtrames, com la d’Ada Colau, un lideratge molt tocat que s’haurà de veure com evoluciona. Si es queda i planta cara, o si se’n va a refer el projecte del 15-M, que aquest diumenge va quedar molt tocat. Potser es podria pensar que els barcelonins últimament veuen massa sèries. Perquè també han afinat amb el resultat de Manuel Valls. Han pensat que serà un bon secundari per recordar que la humilitat també suma en política i amb un Josep Bou del PP reduït a la mínima expressió, només per donar color al consistori i fer memòria que la dreta segueix allà, tot i que amb una presència testimonial.

En aquesta temporada pot passar de tot, l’argument no està escrit i les majories tampoc; ja hi ha qui treballa en un gir de guió. L’únic segur és que els barcelonins han dit que volen que els seus dirigents s’entenguin. Que aparquin els vetos posats en campanya. Maragall és qui de moment té l’avantatge que li dona la victòria per fer-ho. No serà fàcil. Haurà de continuar suant de valent per no acabar devorat per la trituradora d’alcaldes en què s’ha convertit aquesta ciutat. Barcelona només els dona una oportunitat. Jordi Hereu, Xavier Trias i ara Ada Colau han estat un únic mandat al capdavant de l’ajuntament. No hi ha pietat, Barcelona és una ciutat punyetera i que passa comptes. El gran repte d’Ernest Maragall serà primer aconseguir una alcaldia i després sortir-ne indemne. Esquerra haurà de guanyar-se a pols la segona temporada. Però per això encara queden molts capítols i tots fan pinta de ser molt interessants. Prepareu les crispetes.