Anar al contingut

Anàlisi

Escenari postelectoral

Escenari postelectoral

Andreu Pujol Mas

S'haurà de veure si les altres formacions atorguen a Maragall el paper de frontissa que li dona la seva doble condició d'esquerres i independentista o es tanquen esperant el seu desgast

Les enquestes la van encertar quan pronosticaven un frec a frec entre Ada Colau i Ernest Maragall, el qual va culminar en un recompte que va tenir tothom amb l’ài al cor fins a l’últim moment i que fins i tot va arribar a encapçalar Jaume Collboni en un principi. Va caldre la 'photo finish' per certificar la primera victòria d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona des dels temps de la Segona República. L’independentisme demostra que, lluny de retrocedir, encara pot aconseguir grans metes, com ha corroborat convertint-se en la primera força en les eleccions al Congrés o, ara, en les municipals de la capital.

Maragall té el repte de poder formar govern en un consistori altament fragmentat. S’haurà de veure si les altres formacions li atorguen el paper de frontissa que li dona la seva doble condició d’esquerres i independentista o es tanquen esperant que es desgasti. La victòria d’ERC també es va traslladar a la totalitat de Catalunya, ocupant la primera posició del país en vots i regidors. És precisament el municipalisme un bon indicador per determinar quina és la musculatura i la salut d’un moviment polític perquè mostra la seva capil·laritat en la implantació territorial. Només tenint un gran nombre de persones implicades en els pobles i barris es pot aconseguir un bon resultat en aquest àmbit i això ho pateixen especialment els partits que han crescut a base d’exposició televisiva com és el cas de Ciutadans.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

En el cas dels republicans, aquesta victòria s’ha produït per un creixement uniforme que trenca amb la idea d’una Catalunya dual, no només perquè han conquerit l’Ajuntament de Barcelona, ​​sinó perquè ho han combinat amb la puixança en altres capitals, com Lleida i Tarragona, i amb una crescuda a les comarques i en tota l’àrea metropolitana. Per contra, un dels grans damnificats d’aquesta contesa electoral va ser l’espai postconvergent, que tradicionalment ha sigut potent en estructura territorial, però que s’ha desinflat progressivament en el que sembla un canvi d’hegemonies. El descens fins a la penúltima posició a la ciutat de Barcelona, ​​perdent més de la meitat dels vots, ha anat acompanyat d’una caiguda en la tercera posició en el global de Catalunya.

La victòria de Junts per Catalunya en les eleccions europees, uns votacions sempre més propícies al sufragi de protesta, els ha fet el tràngol una mica menys amarg i potser és per això que va semblar que es contraprogramaven les compareixences d’Artadi i Puigdemont. Dels comicis europeus, respecte a l’independentisme, podem treure la mateixa lliçó que abans comentàvem: un altre gran assoliment aconseguit. Entre JxCat i ERC s’ha obtingut prop del 50% dels vots, presentant com a candidats els dos principals líders del Govern de l’1 d’octubre, posant sobre la taula de nou el problema polític que no es resoldrà a cap jutjat, sinó que haurà d’acabar passant per les urnes com se sol fer als països civilitzats.