LLIBERTAT CONDICIONAL

El dia que Madonna em va decebre

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp48139426 a palestinian woman sits on may 13  2019 in the southern gaz190516155703

zentauroepp48139426 a palestinian woman sits on may 13 2019 in the southern gaz190516155703 / MOHAMMED ABED

Fa uns dies estava mirant perfils d’Instagram quan vaig trobar el d’una amiga més gran que jo i em va venir una fogonada d’enveja. Ella és més guapa, sembla més jove i li va millor a la vida. O, almenys, això fa pensar el seu perfil. La bellesa pot ser qüestió de filtres i, pel que fa a com és en realitat, en la intimitat, en la seva vida privada, el cert és que no tinc ni idea.

Aquella nit em vaig llegir sencer el llibre ‘Jo seré l’última’ de la premi Nobel Nadia Murad. Ella tenia 20 anys i vivia en una aldea iraquiana quan el Daesh la va segrestar i la va convertir en una esclava sexual. Va ser torturada i violada per soldats que se n’anaven succeint uns darrere els altres. Van assassinar els seus pares i germans. La seva mare va desaparèixer. Els seus cosins més joves van ser segrestats, ara són soldats del Daesh després de programes de rentat de cervells.

Pensar que aquell matí havia estat torturant-me per una idiotesa tan supina com que aparento exactament l’edat que tinc en comptes d’apreciar la immensa sort d’haver arribat viva a aquesta edat i de viure precisament en un país sense guerres. Perquè a qualsevol país en què hi hagi una guerra les primeres perjudicades seran les dones.

Sota les dictadures de Xile, l’Argentina, l’Uruguai, el Brasil, el Perú, Bolívia, el Paraguai, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Haití, la República Dominicana..., a moltes de les presoneres polítiques se les va convertir en esclaves sexuals dels seus torturadors. Avui existeixen dones esclaves a l’Afganistan, l’Iraq, Líbia, Síria, Somàlia, el Congo, Cambodja... I la majoria d’aquests crims de guerra queden impunes. Perquè les lleis les han elaborat homes i també són homes els que les apliquen.

Precisament l’11 de maig els talibans van executar al carrer Mena Mangal, una periodista que defensava el dret de les dones a estudiar i treballar. És una entre milions.

A la franja
de Gaza, on
les condicions
socials i
econòmiques 
són cada vegada
més agobiants,
les dones són
doblement
víctimes

A la franja de Gaza, a Hebron, on les condicions socials i econòmiques són cada vegada més feixugues a causa del setge imposat per Israel, les dones són doblement víctimes. Primer, víctimes del bloqueig. I víctimes dels crims d’honor, de la violència de gènere, dels matrimonis concertats... De la radicalització dels moviments àrabs de resistència. “Si Occident recolza Israel, heu de confiar en nosaltres”, els diuen els radicals islàmics als palestins. Precisament per això, Occident no pot deixar de banda Palestina. Perquè les dones palestines seran víctimes per partida doble.

Fa poc un periodista gai famós va publicar un tuit en què animava a tots aquests homes gais que únicament publicaven fotos al gimnàs que provessin de penjar un llibre, un restaurant, un aparador, un concert, un paisatge. Les xarxes se li van tirar a sobre. L’acusaven d’envejós. Aquests mateixos gais que aquest dissabte estaran encantats de veure el festival d’Eurovisió, i Madonna. Perquè un home que es passa tot el dia en un gimnàs no té temps de llegir un llibre, o les notícies. O de parar-se a analitzar i pensar.

Han sigut precisament exsoldats israelians els que han denunciat que l’ocupació israeliana viola els drets humans, des de l’organització Breaking the Silence, integrada per exmilitars jueus que han denunciat les violacions dels drets humans de l’exèrcit israelià als territoris ocupats. Aquesta ONG organitza conferències i planifica visites a zones sensibles de Cisjordània, Gaza i Hebron per explicar el dia a dia de l’ocupació. Perquè no oblidem que ja portem 51 anys de l’ocupació dels territoris palestins per part d’Israel i 11 del seu bloqueig il·legal de la franja de Gaza, amb el qual sotmeten els seus dos milions d’habitants a un càstig col·lectiu.

Notícies relacionades

Fa dos anys vaig entrar a la franja d’Hebron acompanyant aquesta mateixa ONG. Vaig veure amb els meus propis ulls el que és l’ocupació: espoliar i matar de gana dones i nens l’únic crim dels quals rau a haver nascut amb el nom i al lloc equivocats. Soc mare. Tan mare com aquelles dones que vaig veure amb por de perdre els seus fills. Ni puc entendre com Madonna, que va per la vida de feminista, mare amantíssima i defensora de la pau, s’hagi prestat a recolzar el país més condemnat per les Nacions Unides.

I això ho firma la que va ser i continuarà sent l’eurofan més gran de la història. La que només s’ha perdut una edició d’Eurovisió. La que fins ara era molt fan de Madonna. I que continuarà valorant el seu art. Perquè sé que l’art va per una banda i la persona, per una altra.