Anar al contingut

Al contraatac

Viure en la bronca

ALBERT BERTRAN

Viure en la bronca

Antonio Franco

Miquel Iceta era i és gairebé l'únic amb l'experiència i voluntat política necessàries per desbloquejar en el Senat el debat sobre la plurinacionalitat

Si s’havien fet alguna il·lusió que després de les eleccions generals Catalunya podria viure desequilibrada i tensa per la seva divisió interna, però amb un dia a dia més o menys suportable, oblidin-ho. La política interior reprèn el seu embogiment anterior. No siguin ingenus:  això no s’acabarà ni si el judici acaba amb unes sentències que a més de justes siguin poc estridents ni si els jutges colpegen com desitgen Vox, Casado i Rivera. L’‘error Iceta’ anuncia que el sobiranisme no obre cap compàs d’espera per si Pedro Sánchez aconsegueix replantejar les qüestions territorials. En aquest context és poc probable que la voluntat dels electors catalans aconsegueixi estabilitzar-se en aquest empat gairebé infinit, gairebé inevitable que, potser –davant de la impossibilitat que avancin uns o altres–, podria convertir-se durant alguns anys en el mal menor.

Iceta, idoni

Miquel Iceta no només era i és idoni, sinó que probablement era i és gairebé l’únic amb els coneixements, l’experiència i la voluntat política que es necessiten per desbloquejar en el desacreditat Senat el debat sobre la plurinacionalitat que tant necessita Catalunya. Però l’ànsia de bronca perpètua ha portat el sobiranisme a disparar-se un tret al peu. La forma precipitada, desagradable i mal mesurada de fer-ho són més pròpies de l’ERC d’abans de l’enfonsament del procés que dels esforços d’Oriol Junqueras per convertir-la en “l’independentisme pragmàtic”, un independentisme sense ambigüitats, però amb vocació de governar l’autonomia de veritat (en comptes d’imitar Quim Torra) mentre no els arribin temps millors. Això d’Iceta trenca els usos i costums no partidistes del Parlament i enllaça amb aquell rebuig dels Pressupostos de l’Estat que tornaven els diners que necessitaven Catalunya per als seus sectors més desfavorits. A més, obre dubtes sobre el que farà a la pràctica el sobiranisme en la seva acabada de conquistar Cambra de Comerç, on està clar que cal actuar amb molt de compte i poca bronca perquè no es pot jugar amb les coses de menjar ni amb les coses de què depèn el menjar, que són les que s’hi manegen.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El pas enrere d’ERC es produeix en un moment delicadíssim. Més enllà de les eleccions disputades aferrissadament entre els dos braços de l’independentisme, ara és quan Quim Torra, que deia que guardava la cadira a Puigdemont, coneix que aquest ha anunciat que mai tornarà a asseure-s’hi, dins d’un context en què el mateix Torra sap (com ho saben els altres, ERC inclosa) que ell no és l’idoni. ERC tampoc ignora que, amb Espanya, on tal faràs, tal trobaràs, i en la seva actual actitud ni tan sols pot queixar-se que, després del seu gest d’hostilitat, a Madrid ni tan sols l’han trucat per parlar sobre la composició de la Mesa del Congrés. Però el pitjor és per als catalans corrents, agafats en aquesta tenalla.