Anar al contingut

Eleccions municipals

La importància del factor sorpresa

Toni Albir

La importància del factor sorpresa

Toni Aira

Les lleialtats de vot han caigut encara més i el tradicional vot dual pot donar pas a un altre vot de missatges repartits

La vida com un videoclip. Pla, canvi, pla, canvi, a tota velocitat. O com la sèrie del moment, ‘Joc de trons’, que pots estimar o odiar, però que segur que et sorprendrà. Som addictes a un ritme dels esdeveniments que, per mantenir-nos enganxats i per captar la nostra atenció dispersa, enmig de tant mòbil i estímul audiovisual, provoca canvis de rasant cada vegada amb més freqüència. Els partits que triomfen són els que més s’han adaptat a aquesta crua realitat. I una part dels votants s’ha aficionat a retornar les sorpreses a les urnes. Aquestes eleccions municipals en poden ser una altra mostra.

Ja fa uns anys, quan el bipartidisme campava al seu aire tant a Espanya com a Catalunya, és a dir, cap al plistocè polític, el vot dual descrivia un comportament d’una part de l’electorat que repartia el seu favor entre ‘els uns’ i ‘els altres’ en funció d’uns criteris de compensació que han passat bastant a la història; de fet, com gairebé tot. Ara, la por al canvi constant ha anat clarament a la baixa, i les lleialtats de vot han caigut encara més, en part perquè els partits ja no són el que eren i en part perquè un curtterminisme generalitzat incentiva la dinàmica premi-càstig dels electors. És per això que a les eleccions municipals i europees del 26-M podem tornar a tenir sorpreses, com n’hi va haver a les andaluses o les últimes generals.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Una part de la ciutadania s’ha aficionat a mantenir el suspens, a mentir a les enquestes o a canviar d’opinió a última hora. ¿Qui ens assegura que això no passarà per exemple en unes eleccions a l’Ajuntament de Barcelona on les enquestes ens donen com a inevitable que la cosa vagi de Colau o Maragall? Perquè si la precampanya se li va fer clarament llarga al candidat de Ciutadans, Manuel Valls, sembla obvi que ara la campanya oficial podria ser coll amunt per a més d’un candidat favorit, i impulsar-ne algun que sortia amb poques opcions.

El debat a Betevé entre els caps de llista va apuntar en aquesta direcció. Un símptoma: Ada Colau va tenir especials xocs amb Jaume Collboni i amb Elsa Artadi. El que apunta, és clar, que la possible recuperació dels socialistes li amenaça el primer lloc, alhora que entén que una de remuntada de Junts per Catalunya podria fer el mateix amb l’Esquerra d’Ernest Maragall. Res està escrit i els ciutadans s’estan aficionant a portar a les urnes aquella màxima que, en els conclaves per elegir summe Pontífex al Vaticà, adverteix que allà “qui entra com a Papa, en surt cardenal”.

No es recorda prou que Pedro Sánchez, abans de convocar eleccions per sorpresa al caure els seus pressupostos, era objecte de crítiques dures i de perspectives difuses a l’horitzó. Convocatòria, campanya llampec i va guanyar bé. Els riscos de la seva alternativa tripartida de dretes era clara i no va deixar temps perquè arrelés. Ara, en les municipals, el respectable arriba exhaust de cicle electoral. I pot jugar a repartir missatges, en clau interna i externa, amb les europees. Hi haurà sorpreses.