JxCat redobla la seva ofensiva contra ERC

Junts per Catalunya, tant des de Barcelona com des de Waterloo, ha redoblat en les últimes hores els atacs contra ERC, amb la qual comparteix Govern de la Generalitat (a hores d’ara, qualificar-los de ‘socis’ resulta cada vegada més arriscat). Davant l’amenaça que es continuï consolidant, en una nova cita electoral,el relleu en el lideratge de l’independentisme català,el moviment postconvergent s’ha posat les botes de l’antiga Convergència, retratant els republicans com a sospitosos de voler reeditar aquell tripartit d’esquerres que van combatre amb tots els seus recursos i recuperant tàctiques gens amistoses (les al·lusions d’Elsa Artadi a l’edat d’Ernest Maragall i el sorprenent qüestionament del seu recolzament als polítics independentistes presos).

A aquesta ofensiva s’hi ha afegit Carles Puigdemont amb un últim cop de guió: poc abans que la Junta Electoral Central autoritzés la participació d’Oriol Junqueras i de Toni Comín al debat dels candidats a les eleccions europees a TV-3 (després l’expresident es decidiria a ocupar el lloc de l’exconseller de Sanitat, amb la conseqüència immediata de propiciar un cara a cara amb el republicà), va anunciar que no es tornarà a presentar a presidir la Generalitat. Una decisió que es pot interpretar dins d’aquest enfrontament obert entre ERC i JxCat –la mateixa Artadi va atribuir la renúncia de Puigdemont al bloqueig d’ERC de la reforma del reglament del Parlament–.

En cas que el debat televisiu que s’ha de celebrar avui sigui autoritzat per Institucions Penitenciàries, seria una bona ocasió per plantejar obertament aquest debat cada vegada menys soterrat entre l’irredemptisme de Puigdemont i els seus i l’actitud teòricament més procliu a la negociació amb el Govern central dels republicans.

És obvi que un debat entre Junqueras i Puigdemont, a qui no se’ls ha vist junts des del 27 d’octubre del 2017, a les escalinates del Parlament, seria anòmal en aquestes circumstàncies, imatge de l’excepcionalitat en què es troba la política catalana (i també l’espanyola) des del 6 i el 7 de setembre del 2017. La judicialització del procés ha evitat fins al moment que el xoc entre aquestes dues actituds hagi portat a una crisi en el si de l’independentisme, tot i que la pugna cada vegada resulta més evident i nociva. Aquest és, sens dubte, el debat pendent del sobiranisme.