A propòsit de Darwin

El jardí secret de les aus

Hi ha un arxipèlag, com el de les Galápagos, al mig de la jungla d'asfalt barcelonina

3
Es llegeix en minuts
El jardí secret de les aus

Charles R. Darwin va desembarcar a les Illes Encantades de Melville un bon dia de 1835. Des d’aleshores, en museus i llibres, representem el jove anglès assegut a la vora d’unatortuga gegantamb expressió meditabunda: “¿Els éssers vius són producte de la creació divina o han evolucionat gràcies a les forces de lanatura?”. I és que ens encanta explicar la ciència reduint-la a tàndems de tall dramàtic. ¿Que potser no és de pel·lícula queNewton, reclinat en un arbre a les portes del Trinity College, trobés lallei de la gravitació universalal veure caure una poma; o que Darwin desenvolupés la teoria de laselecció naturaltot just ensopegar amb les laves de Galápagos? Newton i poma, Darwin i Illes Galápagos. Ara bé, en ciència, el mitificat ‘eureka’no sol ser tan simple ni sobtat. Als diaris del ‘Beagle’ descobrim que el nostre llavors inexpert naturalista va quedardefraudatdavant l’estranya fauna i flora antediluviana de l’arxipèlag equatorià. De fet, gairebé va ignorar uns ocellets que se li posaven a l’espatlla: els pinsans de Darwin.

Una vegada aAnglaterra, se’n va penedir. Era un home de costums i, durant els passejos diaris pel Sandwalk –un jardí silvestre pròxim a Down House–, per fi va poder meditar sobre per què els pinsans mostraven becs més o menys llargs, curts, fins o gruixuts: eren diferents espècies que, en funció del’ecologiade cada regió i illa, havien evolucionat a partir d’unaespècie ancestralde pinsà. Avui, molts anys després de la publicació de ‘L’origen de les espècies’, jo també tinc el costum de redactar aquests articles –amb els quals els torturo– des d’un altre bonic i misteriósjardí secret.

Una illa a la jungla d’asfalt

Armat de pipa, cafè amb llet, llibreta Moleskine i antiquat portàtil (el pressupost no dona per a més), recorro alJardí Romàntic de l’Ateneu Barcelonèsbuscantinspiració. El meu despatx és el món, i si bé disfruto –com un nen– de tota novaexpedició científicaper les Galápagos, sempre busco un buit en tan desordenada vida nòmada per teclejar envoltat d’arbres, plantes i unes aus que em recorden els pinsans de Darwin: ¡pardals!

En efecte, eljardí de l’Ateneués un reducte, una illa, al mig de l’oceà de la jungla d’asfalt. Robert Fitzroy –capità del ‘Beagle’–, Syms Covington –assistent de Darwin–, i el mateix Charles, van atrapar els confiats pinsans de Galápagos simplement brandint el barret; avui podria fer el mateix amb els entremaliatspardalsque visiten la meva taula. Escolto els seus alegres cants i registro cada nova conducta. De petit, a laplaça de Catalunya, em divertia veient-los com robaven el menjar dels coloms mentre que, en l’actualitat, és difícil topar-hi en el context ecològic urbà. Aquí, al jardí secret, assegut davant l’estany, anoto i dibuixo com es posen a la part alta de les llargues tiges depapir. El pes dels seus lleugers cossos és suficient perquè la perxa es dobli lentament i ells, dignes descendents delsvelociraptorsd’Allan Grant, Owen Grady, Spielberg i Bayona, semblen levitar a escassos mil·límetres de la superfície de l’aigua. Així, mitjançant aquesta enginyosa estratègia cultural –no està codificada als gens– beuen sense mullar l’abric de plomes. Després,aixequen el voli el papir ascensor torna a la seva posició original prest per al següent viatger assedegat.

Món perdut

Notícies relacionades

Però semblants dinosaures, els fills de Richard Owen –el professor Moriarty de Darwin–, no estan sols. Elparc juràssicde l’Ateneu compta amb merles, una parella de tórtores i un nou inquilí: el simpàtic pit-roig. I és que els gegants arquitectònics –que envolten el jardí– han mantingut aquest paradís natural com submergit en una espècie demón perdut. No hi ha gavines, i les exòtiques cotorres, malgrat l’existència d’històriques palmeres, encara no ens han descobert (alguna d’espontània ha fet acte de presència per després esfumar-se). Tot un improvisatinventari faunísticon el paper deDiana Cot és crucial; treballa a l’Ateneu i s’ha convertit en confident naturalista. Avui estem preocupats; després de donar compte de la meva pipa i ultimar la redacció del present article, comparem dades: ¡hem vist un grup decolomsvoletejant! Caldrà estudiar si les obres circumdants, en hotels i centres comercials, les han atret.

Els pardals de l’Ateneu mereixen, sens dubte, una urgentmissió ornitològica. ¡Existeix un arxipèlag, com el de les Galápagos, al mig de la jungla d’asfalt!