La gran oblidada del debat polític (part 1)

Les retallades en sanitat durant l’última dècada han tingut efectes molt negatius en el sistema públic de salut en tot l’Estat i especialment en algunes comunitats com Catalunya, Madrid i València. Les aglomeracions de pacients a lesurgèncieshospitalàries i les llarguesllistes d’esperatant per a visites mèdiques com per accedir a proves diagnòstiques i a procediments quirúrgics són algunes de les conseqüències més importants. No és casualitat, doncs, que les llistes d’espera i la qualitat de la sanitat en general siguin una de lescauses principals d’insatisfacciódels ciutadans. Al sofriment dels pacients i de les persones del seu entorn causat per les retallades, s’afegeix un factor econòmic clarament negatiu degut, d’una banda, a ladisminució de productivitatdels pacients afectats al no poder exercir els seus treballs de forma habitual i, d’altra banda, a la utilització extra de serveis i teràpies addicionals a l’espera dels procediments diagnòstics i tractaments definitius.

Eldeteriorament dels serveis públicses deu a l’establiment d’unlliure mercatfomentat per interessos poderosos però espuris que, de forma contínua i progressiva,desvienuna part important dels pressupostos sanitaris aconsorcis i associacions especulatives. Aquest pla ha sigut orquestrat a través d’una sèrie d’actuacions, com lesretallades pressupostàriesen sanitat, la desviació de pacients de lasanitat pública a la privada, la ineficiència i fragmentació de la gestió, l’augment de pacients en les llistes d’espera, laprecarietat i insuficient nombrede professionals, la falta d’actualització tecnològica i la postergació dels professionals que defensen una sanitat pública. En la part I d’aquest article presentem algunes d’aquestes actuacions, que es completaran en la part II.  

1) Reducció d’un pressupost sanitari ja insuficient: Des del 2009, ladespesa públicaen sanitat s’ha reduït o no ha experimentat creixement. Amb una despesa oficial del 6,26% del PIB el 2017 i unadespesa pública per habitant de 1.565 euros, ens situaríem a lacua d’Europai al mateix nivell de països com Grècia, Estònia, Hongria, Lituània o Polònia. A l’infrafinançament del sistema sanitari s’hi afegeix la injusta i desproporcionada distribuciódel pressupost sanitari al dedicar tan sols el 14,3% als serveis d’atenció primària davant el 62,4% dels serveis hospitalaris i especialitzats.

2) Col·laboració publicoprivada: La Comunitat Valenciana i la de Madrid són les que més han apostat pelmodel de contracte de col·laboracióbasat enconcessions, mentre que Catalunya ha liderat el flux sanitari destinat a la contractació publicoprivada amb un percentatge del 24,1% iun import de 2.450 milions d’euros el 2011, que el 2016 va augmentar a 6.175 milions d’euros. Els defensors de lacol·laboració publicoprivadaafirmen que augmenta l’eficiència i la qualitat dels serveis. No obstant, no hi ha cap estudi que avali que l’eficàcia i l’eficiència millorin amb aquest tipus de partenariat. En realitat, aquest tipus de terminologia s’ha utilitzat de forma perversa per ocultar ladesviacióde pacients i recursos sanitaris de la sanitat pública a la privada.

3) Ineficiència i fragmentacióde la gestió: La gestió en el sistema sanitari públic es caracteritza per unafalta de transparènciai per una fragmentació en la canalització i distribució dels recursos que la fan ineficient. S’estima que entre el 20% i el 40% de tota la despesa sanitàriaes malgasta per la ineficiènciamalgasta. És reconegut que els sistemes sanitaris més eficientseviten la fragmentació dels recursos.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

4) Augment dels pacients en les llistes d’espera: Els pacients en llistes d’espera per a proves diagnòstiques, per a tractaments quirúrgics i per visitar un especialista han augmentat des del 2010, iles últimes estadístiques del 2018revelen que uns 600.000 pacients esperen un procediment quirúrgic i 1,5 milions estan pendents d’unavisita de l’especialista, amb un temps mitjà d’espera quirúrgic de més de 90 dies i per a consultes externes de gairebé 60 dies. La creació de les llistes d’espera condueix a unadesviació de pacients a la medicina privadaon ladespesa sanitàriaper processos és moltsuperioral de la medicina pública.  

El sistema sanitari públicnecessita respostes claresi efectives per revertir el deteriorament patit durant l’última dècada, i en la part II d’aquest article presentarem l’impacte negatiu de la resta de les actuacions anunciades al principi.