Dues mirades

Els amors de la pàtria

Que buides, que fredes són les pàtries quan no s'omplen d'amors compartits

1
Es llegeix en minuts
evole

evole

Jordi Évole es va acomiadar de 'Salvados' amb un programa que s’intueix engendrat a les entranyes. Emoció a dojo i un rosari de minuts en el qual cada frase és un relat de vida. El retorn a unes arrels que són les de molts. A uns barris que un dia van ser de terra i ciment, de mil accents i encara més somnis. Un recorregut per homes i dones que van arribar fa dècades a Cornellà amb les seves vides embotides en una maleta. En podria destacar molts, tots els testimonis. Des de l’home que planta oliveres i llorers als racons, fins a les tres dones que imaginen el seu futur si ara fossin joves, però cap referència serà tan potent com la que reflecteix la pantalla. Perquè s’han de veure aquests rostres, aquestes mirades. L’enteresa davant les pèrdues, el somriure que apareix, tossut, encara que es relatin misèries, l’orgull pel triomf dels fills. I amor, totes les accepcions del verb estimar. Amors que potser no van conèixer la poesia, però que ara són experts en cures i en vides construïdes acostant-se les unes amb les altres. ¿Com continuar dret quan un falta?

Ells, els que van tenir una infància que feia olor d’olivera, som nosaltres. La tossuda realitat que s’imposa als que parlen en nomd’una Catalunya imaginària i monocolor, o els que defensen una Espanya tan superba que s’oblida dels humils esforços dels qui l’habiten. Que buides, que fredes són les pàtries quan no s’omplen d’amors compartits.