'Ama', mare, 'mamá'

Les famílies humils s’assemblen totes. Perquè si canvies Euskadi per Catalunya i Galícia per Extremadura, la història de José Ignacio Carnero podria ser la meva, o la de qualsevol altra persona. L’ascensor social és diferent, l’evolució generacional, fins i tot l’idioma particular de les nostres famílies varia... però en totes les altres coses, la història d’'Ama' és la meva, però també és la d’una societat: la basca, la catalana, l’espanyola. Són les últimes dècades concentrades en unes quantes pàgines publicades per Caballo de Troya.

La figura de la mare sense romanticismes, aferrada a la realitat, a la veritat de la ficció i a la consciència de classe es pot repetir a moltes ciutats grans o petites de la península. La meva mare, que també netejava cases, o la meva àvia, que va ser cuinera d’un restaurant de polígon, s’assemblen a l’'ama' de José Ignacio, i a la vegada són molt diferents entre si, en el detall.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Però no és ni la meva història ni la de la meva mare ni la de la meva àvia, sinó la de moltes dones que no tenien temps per pensar en el feminisme, o en la política, o en l’economia del país, perquè estaven massa ocupades sobrevivint, treballant, intentant que els seus fills tinguessin la sort que elles no havien tingut. I amb aquest sacrifici, que té a veure amb l’educació que van rebre i també amb el context històric que els va tocar, vam créixer una generació que ara estem entre els trenta i els quaranta, que som molt diferents dels nostres pares, que ens creiem millors, que tenim la ment més oberta, que hem recollit de bon grat la sort que sempre hem considerat que mereixíem, i tenim feines millors que els nostres progenitors, i ens sembla que tot el que tenim ho tenim per mèrits propis. I té a veure, com amb elles, amb el context que ens ha tocat viure, amb una societat que avança sobre els privilegis d’uns quants i la discriminació de molts.

En aquestes breus memòries conviuen el millor de la història personal d’‘ama’, del reconeixement que finalment li arriba, i també el millor d’un autoretrat que no fuig de la mediocritat o la crítica. Una mare imperfecta, un fill imperfecte. Un país imperfecte, una comunicació imperfecta. Absències, culpabilitat, tendresa. No és, ni de bon tros, només una història de dol. 'Ama' és una novel·la completa, preciosa.