Irresponsabilitat

Les flames s’estenien per l’avió accidentat a Rússia, però una persona tenia les mans ocupades en una macabra gravació. En unes hores, el vídeo es va fer viral. ¿Quantes persones s’haurien pogut salvar si aquestes mans s’haguessin fet servir per ajudar? El fenomen espectador no és nou. Fa uns anys, una nena xinesa va ser atropellada i va agonitzar en ple carrer. Fins a 18 persones van passar pel seu costat sense atendre-la. La psicologia social parla de difusió de responsabilitat, de la inhibició de l’ajuda quan hi ha altres persones presents. Les pantalles sembla que han afegit un cert entotsolament, no exempt de narcisisme, que fa contemplar el món des d’un únic costat de la pantalla: el propi. Registrar per alimentar la vanitat, per aconseguir més reconeixement. Impera una certa sensació de falta de responsabilitat cap a l’entorn. Com si no incumbís, com si fos aliè i inalterable. Una irresponsabilitat que sembla estendre’s a tots els àmbits, també en la política espectacle.  

El procés, aquesta perversió de l’independentisme, ha fet de la propaganda i la gestualitat (no exempta de tràgiques conseqüències) les seves principals armes. Ha creat una enorme lent deformadora on hi cap el món sencer, totes les situacions. El que no es considera propi és caricaturitzat, execrat. Mentrestant, centenars de milers de persones observen impàvides la degradació de l’altre. Irresponsablement impàvides.