La setmana en sis instants

Un: ‘The Guardian’ obre amb un reportatge sobre les mares que prenen microdosis d’al·lucinògens. La Rosie, mare, diu que pren una petita dosi cada tres o quatre dies, per estar alerta i per poder passar el dia amb els seus fills “amb un somriure a la cara”.

Dos: els grans magatzems més famosos d’Espanya presenten una campanya sobre maternitat sacrificada pel dia de la mare, i el cartell es llegeix a percentatges, com la composició d’una peça de roba que una mare abnegada rentarà amb un somriure a la cara –posem per cas que col·locada amb bolets, també–.

Tres: encara dura la ressaca electoral. Pablo Casado no sap d’on bufa el vent, i Feijoo recol·loca el discurs: “Vox ha sigut la joguina de Pedro Sánchez per dividir la dreta”. Sembla que el cel carregat ve de l’est, però potser és maror, o marejol, que rima amb fesol.

Quatre: Manuela Carmena diu que no li preocupa l’arribada de Vox a les institucions perquè “la democràcia mai pot tenir por de la dissidència dins seu”. “Per descomptat, crec que algun d’aquests grups polítics representen alguns projectes que tenen a veure amb el passat, no amb el present”, defineix. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Cinc: ‘The Washington Post’ publica un ampli reportatge sobre Vox, i també defineix. En aquest cas, el poder de fundacions com CitizenGo, el braç internacional d’HazteOir, els objectius del qual són eliminar els drets de les persones homosexuals, restringir l’avortament i els mètodes anticonceptius i promoure una agenda explícitament cristiana. L’article destaca que “així com als Estats Units és possible donar suport a comitès d’acció política (super PACs) que després paguen publicitat per a temes associats a candidats particulars, ara també és possible per als nord-americans, russos o la princesa de Thurn i Taxis fer donacions a CitizenGo, i, per tant, recolzar Vox”.

Sis: ‘Harper’s Bazaar’ publica un assaig en què adverteix que als Estats Units “la masculinitat tòxica i la idea persistent que els sentiments són cosa de dones ha deixat una generació d’homes aïllats, incapaços de fomentar relacions íntimes amb altres homes”. També diu que són les dones que els són més properes les que paguen els plats trencats. I combaten l’ansietat i el pes de la parella amb alcohol i ansiolítics. En alguna ocasió, fins i tot amb al·lucinògens. Continuï jugant i torni al punt u.