Maduro, sense comodins

Hi ha països reeixits i països malreeixits. Tenen en comú la tinença de jaciments de petroli, gas o minerals estratègics. Caure en una categoria o en l’altra depèn de ser amic o no de qui decideix el premi o el càstig. L’Aràbia Saudita és amiguíssima, perquè compra armes i municions per valor de milers de milions governi qui governi als EUA. Veneçuela és dolentíssima, perquè manté el seu petroli allunyat de les nostres empreses.

El negoci armamentístic amb Riad permet als saudites esquarterar periodistes, eliminar defensors dels drets humans, empresonar dones, expandir una ideologia integrista com el wahhabisme i bombardejar el Iemen. Té impunitat.

Veneçuela és dels malreeixits. És el país amb les reserves petrolieres conegudes més grans, més que l’Aràbia Saudita, el Canadà, l’Iran i l’Iraq. Entre els cinc primers d’aquesta llista n’hi ha un que va ser envaït el 2003, amb l’excusa d’unes inexistents armes de destrucció massiva, i dos són objectiu de John Bolton, cap de Seguretat Nacional de Trump.

Bolton és un dels ‘falcons’ que van organitzar l’enderrocament de Saddam Hussein al preu de destruir l’Iraq, engendrar l’ISIS i iniciar una guerra civil a Síria que encara no ha finalitzat. Només pel nombre de morts causats no hauria de tenir dret a repetir malifeta.

Mentides massives

Quan funcionen les mentides massives, com el 2003, la temptació és repetir-les sense canviar una coma, i en això estem. Al capdavant de la missió de tornar la democràcia a Veneçuela hi ha Elliott Abrams, un tipus que va mentir dues vegades al Congrés: una en l’escàndol Iran-Contra i una altra al negar la participació del batalló Atlácatl –entrenat pels EUA– en la matança d’El Mozote, al Salvador, en què van ser assassinades 1.725 persones, la majoria, dones i criatures.

Abrams també va ser un dels creadors de la Contra, organització composta per dissidents nicaragüencs i mercenaris estrangers que van intentar expulsar els sandinistes del poder en una llarga guerra de desgast. També està relacionat amb els militars guatemalencs, responsables de la desaparició de 45.000 persones en la repressió de la guerrilla.

En aquest còctel s’hi ha d’afegir Erik Prince, fundador de Blackwater, organització de mercenaris acusada de greus crims de guerra a l’Iraq. Si no fos nord-americà i blanc, Prince seria a la Haia. Proposa crear un exèrcit de 5.000 mercenaris per enderrocar Maduro. Aquesta solució concorda amb l’historial d’Abrams. Més que una intervenció directa de ‘marines’, els EUA intentarien crear una nova Contra que operés des de terra colombià i, potser, equatorià.

Falta de llibertat

Amb Veneçuela volen les emocions, els insults i les desqualificacions. No hi ha matisos. Flueix la propaganda i la desinformació que esquiven les notícies contrastades. És difícil treballar en un país econòmicament enfonsat. Era dels més rics d’Amèrica Llatina –sobretot per als rics—. És gairebé impossible moure’s en un ambient de falta de llibertat en què es persegueixen periodistes locals i estrangers. El problema és que ens vam gastar tots els adjectius abans de temps i ara tots semblen de segona mà quan som davant una tragèdia que pot acabar en un bany de sang.

La partida es dirimeix entre chavistes i antichavistes, entre el seu petroli i les meves petrolieres, entre Trump i Putin. Al mig gairebé no existeixen persones que pateixen i tenen por.

El col·lapse de Veneçuela es deu a diversos factors: descens del preu del petroli, ineficàcia governamental, boicot i sancions. Des del 2016, el PIB ha caigut un 48%, que seria un 70% si comptabilitzem des del 2011. Només Síria supera aquest ensorrament. El 87% dels veneçolans viuen en la pobresa. L’any passat la inflació va superar el 12.515%. La pèrdua mitjana de pes en els dos últims anys és 19 quilos. Són dades d’un The Spectator Index.

Discurs poc integrador

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

L’oposició no és uniforme, sinó que inclou des de bolsonaros i ultraliberals fins a exchavistes farts de Maduro i de la seva camarilla. L’error de l’oposició és rebutjar tot el que faci olor d’Hugo Chávez i no tenir un discurs que integri tots els veneçolans, inclosos els generals. La por d’una revenja manté lluny molts que detesten aquest govern. És una qüestió fons i forma, de llenguatge i de programa. Haurien de tendir ponts; no, dinamitar-los.

El que ha passat aquesta setmana ha sigut l’intent més seriós d’enderrocament de Nicolás Maduro. Sembla que en la conspiració hi havia generals, jutges i alts càrrecs. Va fracassar perquè Guaidó i López es van precipitar i van arruïnar un cop previst per al 2 de maig. Maduro se n’ha sortit, aquest cop, però s’ha quedat sense comodins. També, la UE, i Espanya, que té un problema a la seva ambaixada. Es van precipitar a reconèixer un president sense més poder que el suport de la Casa Blanca. Ara som part del problema; no, la solució.