Anàlisi

Fer caure el mur a Barcelona

La fragmentació i l'equilibri electoral previst per a la capital hauria de propiciar l'ensorrament del mur pintat de groc que regeix avui a Catalunya

2
Es llegeix en minuts
Fer caure el mur a Barcelona

Toni Albir

La gent sap el que es vota en cada elecció. Creure el contrari seria políticament molt incorrecte, tot i que tampoc es potnegar la influència dels corrents de fonsestablerts diumenge passat, avivats per la proximitat entre les generals i les municipals, una circumstància poc habitual i de conseqüències imprevisibles.

De les previsions conegudes,res fa pensar que PP o Ciutadans puguin aixecar el vola les municipals catalanes per no ser el seu camp més propici; els comuns, de retenir l’alcaldia de Barcelona, podrien exhibir una certa recuperació, tot i que enganyosa,atesa la seva debilitat territorial. A PDECat/JxCat/Crida, la seva fortalesa municipal als petits i mitjans ajuntaments del rerepaís l’ha salvat de crisis internes en altres temps, quan eren coneguts com a CDC, i aspiren a repetir operació. Justament per evitar que els seus socis-rivals del legitimisme poguessin haver guanyat les municipals sobre el mapa abans d’obrir els col·legis electorals,ERC ha incrementat notablementel nombre de les seves llistes. Els socialistes no participen en aquesta lliga comarcal, sinó a la metropolitana, en la qual compta la xifra d’habitants governats.

De totes maneres, per molt mediocre que fos el balanç a la resta del país,l’èxit a Barcelona sublima qualsevol resultatmunicipal. I a l’alcaldia barcelonina no s’arribarà per majoria absoluta, tret d’error majúscul dels sondejos, sinó per arribar a una dotzena de regidors, vàlids, segons el càlcul vigent,per a l’elecció en segona volta. Però llevat que algú estigui disposat a reproduir la frustrant experiència minoritària d’Ada Colau, aïllada cruelment pels interessos de l’oposició i per mèrits propis del seu govern, estem condemnats a una campanya amb els pactes de govern com a tema central.

Notícies relacionades

La fragmentació i l’equilibri electoral previst per a la capital hauria de propiciar l’ensorrament del mur pintat de groc que regeix avui a Catalunya, infranquejable a tota col·laboració que no sigui la interna de cada bloc, tots dosproveïts de múltiples raons enfrontades. La negació de transversalitat està afectant desastrosament la governació de les institucions. Barcelona, per la seva projecció, es pressuposa l’escenari ideal per recuperar lacooperació entre forces coherentsideològicament. I per necessitat: els 21 regidors que permetin governar eficaçment només semblen a l’abast d’una majoria d’esquerres.

Els obstacles domèstics per a aquesta majoria són coneguts; des de l’enuig personal de Collboni amb Colau pel pacte trencat per motius aliens a la ciutat, a la previsible resistència de l’ara republicà Ernest Maragall a compartir govern amb el seu partit de sempre i viceversa. Cap s’intueix insalvable. La transversalitat es pot materialitzar en nom de la governabilitat, del progrés o de l’assossec imprescindible per seguir endavant,el repte està a demolir el mur sobiranistaque separa ERC i comuns del catalanisme polític del PSC.