Anar al contingut

Els límits de l'humor

Qui té un amic

Qui té un amic

Rosa Ribas

Algunes reaccions contra acudits en les xarxes socials sonen a censura, una cosa més preocupant que quatre facècies de gust dubtós

Gairebé en el mateix moment en què van començar a arribar les notícies i les desoladores imatges de l’incendi de Notre-Dame, van aparèixer en les xarxes socials els primers acudits sobre els fets i, com era d’esperar, també amb gran rapidesa, els comentaris indignats sobre el seu mal gust. En algunes d’aquestes reaccions es parlava dels límits de l’humor, requerint-los, en el que sonava com una reclamació de censura. Una cosa, segons la meva opinió, més preocupant que quatre facècies de gust dubtós. De vegades tinc la sensació que només defensem la llibertat de l’humor quan no ens afecta l’objecte de la ironia o la burla. Una altra cosa és creure que la llibertat d’expressió significa que no s’és responsable del que es diu o s’escriu.

Al llegir aquells acudits i (per a la meva eterna condemnació) fins i tot riure amb algun, em vaig preguntar d’on venia aquella necessitat de fer broma sobre el tema. Vaig pensar que potser eren acudits nerviosos, una espècie de vàlvula d’escapament per alliberar l’estupor que ens causa tot allò que ens supera, que ens espanta. Aquesta és una de les funcions més important de l’humor, l’arrel de bona part de l’humor negre, negríssim, que ens permet riure del pitjor. I, perquè aquest efecte es produeixi, necessitem compartir-lo. Un acudit no existeix fins que no l’hi has explicat a algú.

Però, ¿per què en les xarxes?

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Potser el problema és que hem perdut els filtres naturals. Abans que les xarxes socials permetessin compartir les teves idioteses amb el món sencer, aquests comentaris s’amollaven als amics en un bar i sempre hi havia qui et donava un cop de colze, o directament un clatellot, i et deia: "¡Que dolent! ¡Que cruel!". I allà es moria l’acudit, tot i que també t’ho digués rient.

Per això estaria bé que abans de penjar el que en principi pot semblar tan graciós o enginyós ho diguem en veu alta a algun amic. Un dels de veritat, no un nom i una foto que et posa cors i emojis, sinó un que et vulgui bé i et doni el clatellot quan te l’estàs buscant. Aquests són els bons amics, els que no et deixen anar fent el ridícul o l’imbècil. A l’humorista David Suárez també li va faltar aquest amic quan va publicar aquell, per qualificar-lo d’alguna manera, desafortunat tuit sobre les persones amb síndrome de Down, pel qual va ser acomiadat, fa uns quants dies.