L'enfonsament del PP

Numèricament, pocs atenuants es poden posar al resultat del PP en les eleccions generals: 66 escons, 71 menys que el 2016, i tres milions i mig de vots menys. Políticament, el balanç és desolador per a Pablo Casado. El líder del PP va embrutar la campanya amb els seus virulents atacs a Pedro Sánchez, va legitimar la ultradreta de Vox (dos dies abans de la votació va arribar a proposar un Govern del ‘trifachito’), es va embarcar en una carrera de radicalisme amb l’extrema dreta i amb Ciutadans i va deixar al PSOE tot el vot centrista, un regal que Sánchez va saber aprofitar.

La campanya i el pèssim resultat del 28-A van ser la culminació d’una gestió com a cap de l’oposició basada en la duresa (insults inclosos a Sánchez) i en un viatge a la dreta extrema que es va veure accentuat per l’acord a tres bandes a Andalusia. Aquest pacte que li va donar al PP la Junta d’Andalusia va ocultar que el seu resultat havia sigut més que discret. L’electorat, molt mobilitzat contra les propostes tan radicals dels tres partits de la dreta, li va negar el 28-A la possibilitat de governar, malgrat perdre les eleccions, amb un altre pacte a tres. Si la dreta no suma és perquè la caiguda del PP va ser històrica.

Instat pels barons del partit, en la seva anàlisi electoral en el comitè executiu nacional, Casado va protagonitzar un viatge exprés al centre, tot i que ho va fer sense autocrítica. Ara ja diu ultradreta a Vox, després d’haver-li permès marcar l’agenda de la dreta en assumptes com la identitat nacional i les polítiques d’igualtat. No sona sincera aquesta suposada moderació, poc conforme amb la biografia política de Casado, un home de José María Aznar que en els seus nou mesos al comandament del PP ha intentat acabar amb els vestigis de Mariano Rajoy, el que Santiago Abascal i molts en el PP anomenen o consideren “la dreta acomplexada”, és a dir, de vocació moderada.

Tradicionalment, aquesta intenció de cobrir un ampli espectre de centredreta és el que ha permès al PP aconseguir grans quotes de poder. El PP de Casado ha sigut esborrat del mapa al País Basc i és irrellevant a Catalunya, i els seus barons temen un daltabaix en les imminents eleccions autonòmiques i municipals. Però, més enllà de la pròxima cita electoral, la pregunta que han de respondre els conservadors és si volen ser un partit de govern amb presència a tot Espanya o una font de radicalisme.