Sacralitzat per la tradició

Si en les monarquies occidentals una abdicació té cert caràcter excepcional, però no és un fet extraordinari, al Japó és poc menys que una commoció nacional. Tot i que l’ocupant del tron del crisantem va deixar de ser una divinitat arran de la derrota de 1945, l’emperador continua sent algú sacralitzat per la tradició, per la ideologia espontània i per una identitat forjada en el passat a la farga d’un nacionalisme destemprat, sovint agressiu amb els seus veïns. Resulta revelador que l’última abdicació es remunti a 1817 –la de l’emperador Kokaku–, prova inequívoca del singular perfil de la monarquia japonesa, però ho és molt més que una figura merament decorativa com la d’Akihito, sense el menor indici de poder reial, sigui venerada en uns termes més pròxims a la religiositat que a la política del segle XXI.

L’emperador sortint ha viscut la mutació genètica de palau des de l’hermetisme absolut de la cort d’Hirohito fins a la rendició del Japó a l’estricte simbolisme del present. En l’atmosfera que va envoltar la infància i l’adolescència d’Akihito hi van coincidir la complicitat del seu pare amb l’envestida d’una casta civicomilitar disposada a alterar el mapa d’Àsia, Pearl Harbor i la guerra del Pacífic, les tragèdies d’Hiroshima i Nagasaki, la rendició sense condicions, els processos de Tòquio i la rara habilitat d’Hirohito per salvar la pell, ajudat per l’ocupant –el general McArthur en primer lloc–, necessitat de comptar amb un aliat que suavitzés les exigències del vencedor: passar per l’arc de la submissió als Estats Units.

Un estatus que ha canviat

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Del poder absolut a la mera representativitat, l’estatus de l’emperador ha canviat en igual mesura que les referències d’una societat dipositària d’una de les grans economies de la globalització. I així arriba Naruhito al tron, educat des de sempre en la nova tradició d’un monarca sense poder, d’un Parlament que ha de donar el vistiplau a tots els actes del sobirà i d’un Govern que reverencia l’emperador, però no sotmet a la seva consideració cap de les seves decisions. Akihito va assistir a la humanització del seu pare que va ser-ne, alhora, la seva; Naruhito no ha conegut cap altra cosa que el caràcter dessacralitzat i civil de l’ocupació en què avui s’estrena.

Ni tan sols el periòdic renaixement o manifestació de nous corrents nacionalistes i militaristes pot alterar la naturalesa de la institució imperial. Potser el perfil de Shinzo Abe, el primer ministre en exercici, sigui el més allunyat de la severa contenció de la majoria dels seus antecessors, i les seves opinions sobre la segona guerra mundial resultin, almenys, poc convencionals, però aquesta innovació no té cabuda en el cerimonial palatí. Aquesta evolució o desinhibició és aliena al paper que ha d’exercir la persona de l’emperador, obligat a seguir un pesat cerimonial i a practicar sempre el 'majime', una forma de serietat que consisteix a fer el que s’espera d’un sense causar problemes, sense alterar el curs dels esdeveniments.