Les veritables prioritats

Surt i vota, la casa et devora

Tot i que la nena tingui partit de bàsquet o facis paella, busca el temps. Tot es decideix a les urnes

Es llegeix en minuts
Surt i vota, la casa et devora

Viure treu molt temps i el temps és molt car. Són dues veritats com punys. Si leseleccions a Espanyaes col·loquen endiumengeés perquè les autoritats saben que si s’hagués de votar en laborable serien menys les paperetes a l’urna. ¿I per què? Senzillament perquè hi ha massa a fer i les hores del dia segueixen sent 24.  Les dones per exemple tenim el problema de la casa. Sí, riguin el que vulguin, però si et demanes uns dies de descans o te’ls adjudiquen en la teva empresa perquè les vacances toquen fora de temporada, el més probable és que aquells merescuts dies de festa se’n vagin per l’embornal sense sentir-los. Com diu un amic “el greixum s’expandeix”, com menys coses has de fer, més s’apoderen les minúcies de la teva jornada. Sempre hi ha encàrrecs pendents de “la casa”, aquest conglomerat de béns materials i tangibles, però no determinats per complet, que sembla dotat d’esperit propi i que, com un monstre mitològic, et xucla el temps disponible fins a polvoritzar-lo.

Els compromisos quotidians són una amenaça per a la democràcia; la gent permanentment atrafegada es manipula millor

Sovint penso en el que John Bayley relata sobre el seu matrimoni amb l’escriptora Iris Murdoch: segons la seva pròpia descripció, la seva casa a Oxford era bàsicament una cort de porcs. No netejaven mai, poques vegades rentaven la roba i de la vaixella o el menjar millor no parlar-ne. LLaunes de sardines, formatge i tomàquets conformaven el seu rebost. També em va captivar com afrontava la intendència domèsticaEsther Tusquets segons el testimoni de la seva filla Milena. Va alimentar la prole ambuna dieta tan singular com poc exigent. Jo no en seria capaç, però per tarada, no perquè em consideri millor mare. Recentment he descobert que dues bones amigues amb família no han cuinat mai ni posat un peu al súper, se les enginyen encarregant el menjar. Ho trobo formidable.  Són dones que han aconseguit conservar tota la seva creativitat i les ganes per a elles mateixes, amb notables resultats. Bé per elles. Crec que és procedent crear un premi anual a la dona que més i millor hagi eludit aquest vòrtex de força desmesurada que devora les nostres energies i que és “la casa”.

Es podria dir per tant que la casa i els seus braços,les obligacions i compromisos quotidiansannexos al simple fet de viure, aquest concepte amorf i immanejable per tou i esmunyedís, sónuna amenaça per a la democràcia. Sí, han llegit bé, per a la democràcia, perquè si els ciutadans passéssimmenys temps pendents de collonades, amb perdó, que acaparen el nostre temps, és possible que atenguéssim a quins són els nostres veritables interessos i necessitats, és a dir, a com viure bé, a l’ètica i a la política. I encara diria més, a l’alliberar espais tant temporals com geogràfics, tindríem mésoportunitats per a la trobada, però no la trobada forçada actual que per sopar amb quatre s’ha de convocar amb mesos d’antelació, sinó trobades suaus, no planificades, però confiables i regulars. I quan la gent es troba, parla,sorgeixen ideesi ganes de posar-les en pràctica. La gent permanentment atrafegada es manipula millor,sempre tenim el cap en un lloc diferent del cos, com el correcamins.

I no estic parlant de conciliació, sinó de valors, del que veritablement ens importa, ens defineix com individus o com grups, la qual cosa en aquesta desmesurada societat de consum tenim bastant coixa. Perquè lasocietat de consumno només tritura matèries primeres per vendre’ns objectes amb el consegüent compromís de la seva cura i sosteniment (com més pertinences, menys temps per a l’important), sinó que ens inculca consumir experiències a demostrar amb títols i proves. Perquè ¿quina altra cosa sinó evidències públiques quevaig fer això i vaig ser allàsón els nostres comptes de Twitter, Instagram, Facebook i altres? Estarpermanentment connectatsper demostrar-nos a nosaltres mateixos i als altres que vivim una vida que val la pena és un altre dels embornals per on se’ns van els dies.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

I tot això té molt a veure amb les urnes. La política són les regles que ens donem per conviure, per distribuir els recursos, per sostenir qui ho necessita, però també o sobretot,la política són valors: les regles del joc en el qual irremeiablement es desenvolupa la vida personal, familiar i professional. No es creguin que disposar de més temps lliure depèn de la voluntat de cadascú, com predica el neoliberalisme d’autoajuda amb els seus ‘coaches’. No. La responsabilitat del futur, les opcions de canvi carreguen sobre nosaltres, però com a col·lectiu, com a tribu.

Per això tot i que avui la nena tingui partit de bàsquet, tot i que el nen tingui un aniversari, tot i que estiguem pendents de la paella amb els cunyats per les noces d’or dels sogres, o d’arreglar el desastre que les últimes pluges van deixar al traster,busquin el temps, vagin a votar. Tot es decideix a les urnes. També el que sembla que no té remei.