Anar al contingut

Auge de la ultradreta

L'altre ets tu

L'altre ets tu

Najat El Hachmi

A l'explicar-nos històries d'immigració ens descobrim iguals, gent que ens busquem la vida

El primer cop que Plataforma per Catalunya va obtenir un regidor a la ciutat de Vic vaig sentir una gran tristesa: alguns dels meus veïns, amb qui havia conviscut des de petita amb tota normalitat, decidien dipositar la seva confiança en un partit que no tenia més discurs que l’odi cap als immigrants.

Veient ara l’auge de Vox no puc deixar de recordar el fenomen pioner en ultradreta xenòfoba que vam tenir el dubtós mèrit d'encetar a Catalunya. La diferència principal entre les dues formacions és que amb Vox es pot triar contra qui vols dirigir el teu odi: el col·lectiu LGTBI, les dones, els moros, els immigrants en general o els catalans, aquest enemic interior considerat un cos estrany que ha de ser extirpat de l’espanyolitat pura. Com a dona, catalana i d’origen immigrant ja es poden imaginar com em sento. O no, perquè el fet de ser una cosa no et fa necessàriament conscient de les estructures de discriminació que pateixes i prova d’això és que hi ha dones militant i votant aquest partit i que el seu cap de llista per Barcelona és un home negre d’ascendència equatoguineana per part de mare. Faria riure si no fos que fa plorar que la memòria sigui tan curta quan parlem d'immigració.

Amb Vox es pot elegir contra qui dirigeixes el teu odi: dones, LGTBI, immigrants, catalans

El procés de deshumanització de l’altre és el fertilitzant imprescindible per abonar el camp del racisme. L’altre no és el meu veí amb les seves dificultats quotidianes, les seves alegries i tristeses, el seu patiment i el seu gaudi. No és un pare preocupat que puja els fills, no és una mare que cuida, no és un jove buscant el seu lloc al món, no és el treballador que malda per una millora de les seves condicions laborals ni és una família amb tots els membres a l’atur que no té on agafar-se. L’altre no és el que parla una llengua diferent que s'estima només perquè és la seva, l’altre no té records d’infància ni vincles familiars. L’altre és l’enemic perillós que vol prendre el poc que tens, responsable de tots els teus mals, una amenaça al teu mode de vida que ha de ser controlat, vigilat, condemnat a la misèria pel simple fet de ser algú que consideres del tot diferent a tu.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Qui perd la memòria de ser "l'altre" està abocat a acceptar acríticament aquest discurs que en altres moments de la història va portar a les més grans catàstrofes humanitàries. Quan ens expliquem històries d’immigració els uns als altres de seguida ens descobrim iguals: els qui van marxar per la guerra, els que van buscar-se la vida nord enllà, els que dins d’un mateix país van desplaçar-se d’una regió a una altra, del camp a la ciutat, de la zona pobra a la rica. Tots som el mateix: gent que ens busquem la vida. Néixer en un lloc o un altre és pura casualitat, no és cap mèrit que et faci superior per gran que diguis que és el teu país, si de cas un privilegi. ¿Però qui vol ser l’altre si l’altre és pobre, ignorant, fanàtic i lleig? ¿Qui vol mirar-se al mirall per descobrir que l’altre ets tu i que en tu també hi ha aquest enemic que vols aniquilar?