Peccata minuta

El mirall de l'ànima

Els proposo un joc: en els pròxims debats abaixin el volum de la seva tele fins al silenci i dediquin-se a vigilar les cares dels aspirants

2
Es llegeix en minuts
cis-combo

cis-combo

Un dia, el perdut mestre i amic Joan-Enric Lahosa em va advertir molt seriosament: “Mai llegeixis cap llibre d’algú que no hagis llegit abans si la seva foto a la solapa no et convida a invitar-lo a sopar”. Més raó que un sant, excepte amb Samuel Beckett, un tipus ben lleig, amb qui compartiria de mil amors –¡ai, el temps!– mil sopes de mam a la seva Brasserie Lipp, no gaire lluny de Notre-Dame.

Però aquí i ara toca votari, malgrat que continuem esperant Godot al peu d’un arbre en un encreuament de camins, haurem de conformar-nos amb el que hi ha, que és molt poquet. ¿On sou, morts savis, cabrons egoistes, que ens heu deixat més sols que l’una? Avui el més tonto és aviador, tot i que no aconsegueixi aixecar el vol de la seva ignorància en la bellesa, en l’aspecte humà, i es vegi constret a aprendre d’avui per a demà, amb èmfasi i de memòria, les paraules 'low-cost' que redacten els seus amanuenses, i a cridar-los, convençut. 

Notícies relacionades

De veritat, catalana amiga meva, malgrat que siguis molt 'indepe'... ¿acceptaries un 'dinner à la chandelle', amb el groguenc passant Torra i Els Pets com a música de fons? O, vostè, espanyolíssima emprenyadíssima com jo amb el procés, ¿es deixaria portar en braços ‘rojigualdos’ pel matador Abascal en un lent ball als acords de 'El novio de la muerte’?  I el mateix per als mascles: ¿A qui enviem un 'billet doux'? ¿A la congestionada Rahola, a la trepant Arrimadas o a la no miradora als ulls però que no sap dir que no Álvarez de Toledo? ¿No hi ha qui doni mes? El senyor Jaime Gil de Biedma, també mig aristòcrata, va sentenciar: “No sabem si les coses no són millor així, escasses a propòsit”, però, elegant, va morir a temps de no aspirar la irrespirable escassetat de l’escassetat. Deixo per al final els quatre reis de la baralla: Sánchez, Iglesias, Rivera i Casado–distribueixin-los com més els plagui: d’oros, copes, bastos i espases... ¿Qui es casarà, per poders, amb qui? Bertolt Brecht: “Estic assegut a la vora de la carretera. Miro com el xofer canvia la roda. No m’agrada el lloc d’on vinc. No m’agrada el lloc on vaig. ¿Per què espero el canvi de roda amb impaciència?”.

Ara toca –o no– votar. Ja que totes i tots sabem de memòria les frases i tons dels ventrílocs, els proposo un joc: en els pròxims debats, abaixin el volum de la seva tele fins al silenci i dediquin-se, com en el cinema mut, a vigilar les cares –els miralls de l’ànima– dels/les aspirants (els grassos, els flacs, els ximples, els ‘charlots’...); si, en algun instant, un gest, un silenci, una mirada neta de qualsevol d’elles o ells els allunya de la robòtica i de les pintures negres de Goya i els reconcilia amb la vida, votin-lo o votin-la, sisplau. Gràcies, Lahosa.