Anar al contingut

Anàlisi

Fractures en l'independentisme

Natalia Segura

Fractures en l'independentisme

Eulàlia Vintró

Després de diverses al·lusions negatives cap a Junqueras i ERC, Puigdemont està enfrontant-se als polítics presos de la seva pròpia coalició

A mesura que la campanya electoral avança, a l’espera de la traca final amb el debat a cinc en una televisió privada i les seves conseqüències en els tres últims dies previs a les eleccions, es produeixen fenòmens que difícilment tindran marxa enrere.

No és cap secret que l’espai independentista està ocupat per diverses forces polítiques amb diferències quant als seus orígens i la seva història i també respecte als seus plantejaments polítics i socials, més enllà d’una aparent unitat limitada a la independència i la creació d’una república catalana. No obstant, mai ens han dit quins serien els seus trets fonamentals, ni els seus principis ni els seus valors. I és lògic, perquè no són acords fàcils entre els hereus de la conservadora CDC i els antisistema de la CUP passant per la centenària ERC, que ha demostrat una enorme capacitat d’adaptació al llarg dels anys en funció dels seus interessos de partit i que ha supeditat els objectius d’esquerres i republicans a pactar amb el poder i ocupar llocs de Govern.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Si ens centrem ara en JxCat, podem veure fins a quin punt la confusió, les contradiccions i les incerteses enterboleixen la proposta electoral d’una força que va hegemonitzar Catalunya durant més de 20 anys. Modificar els objectius –de l’autonomia a la independència–, canviar de nom i de sigla –CIU/CDC, PDECat, JxSí, JxCat–, substituir la presidència del partit i de la Generalitat en un parell d’anys –Mas, Pascal-Bonvehí, Bonvehí sol, i Mas, Puigdemont, Torra–, tot això passa factura entre l’electorat, que desconfia de com ordenarà el país qui no és capaç ni de posar ordre a casa. Tampoc ha ajudat la fugida de Puigdemont i els constants estirabots de l’expresident des de Waterloo per provar, així, de fer-se present i de condicionar la política catalana i l’espanyola. De moment, l’únic que ha aconseguit és reduir les expectatives de vot i d’escons, deixar de ser la primera força independentista –coincideixen totes les enquestes– i fer més que previsible una escissió dins del PDECat.

Per si fos poc, i després de diverses al·lusions negatives cap a Junqueras i ERC, Puigdemont està enfrontant-se als polítics presos de la seva pròpia coalició. En efecte, fa pocs dies aquests escrivien una carta en un diari amb el compromís d’afavorir un Govern estable de l’Estat, de no ser inflexibles ni radicals sempre que el candidat "es comprometi a abordar el camí del diàleg i no negui el referèndum d’autodeterminació com una de les opcions de solució".

El referèndum, doncs, deixava de ser una línia vermella. L’oferta ha durat poc. Tant Puigdemont com Borràs s’han afanyat a recuperar el terreny de les línies vermelles i de l’exigència d’autodeterminació, de relator i de final de la repressió estatal.

ERC ha optat per menysprear aquests canvis de criteri i les crítiques més o menys obertes que li arriben des de JxCat. Ha assumit que avui el seu rival no és el seu soci circumstancial de Govern i que s’ha de disputar els vots a socialistes i comuns. Tenen el 'sorpasso' ben a prop i no volen equivocar-se