El perill d'una campanya crispada

Sigui per l’alta quantitat d’indecisos que reflecteixen les enquestes,sigui perquè alguns sectors basen la seva estratègia electoral a fomentar la crispació, la campanya del 28-A que acaba de començar està ja farcida d’incidents, particularment a Euskadi i a Catalunya. Aquest diumenge, l’Ertzaintza va haver de dissoldre grups de manifestants de la denominada esquerra aberzale que intentaven impedir, mitjançant crits, cassolades i altres actituds menys pacífiques, un míting d’Albert Rivera a Errenteria. Dissabte ja van topar a Sant Sebastià i Bilbao els radicals aberzales i els representants de Vox. A Catalunya, Ciutadans i el PP han sigut també objecte de boicots, a Santa Coloma de Cervelló i a la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquesta universitat, grups d’estudiants independentistes, que dimarts ja havien actuat, van intentar dijous impedir l’acte organitzat per l’associació de joves antiindependentistes S’ha Acabat, i van arribar a sacsejar alguns dels intervinents, entre ells Cayetana Álvarez de Toledo, tot i que finalment van poder parlar.

Aquests incidents no són admissibles, ni de bon tros justificables, com va fer la candidata número dos de Junts per Catalunya, Laura Borràs, que va etzibar, amb referència a la candidata del PP: “Hi ha gent que busca problemes i qui busca els problemes els troba”, per esplaiar-se a continuació en el fet que un dels assistents havia fet la salutació feixista. Gest condemnable sense pal·liatius, però que no pot servir per desviar l’atenció sobre l’intent d’impedir la llibertat de reunió i expressió de persones amb idees diferents.

Davant d’aquest clima d’intolerància –al campus de Bellaterra els incidents s’han repetit durant massa temps sense una resposta decidida–, és necessària unacrida a la calmaperquè totes les idees puguin expressar-se pacíficament i en llibertat. També les de rebuig, sense les quals les actituds polítiques que suposen una amenaça per a la convivència correrien encara més perill de ser normalitzades. Però sense depassar mai aquesta línia vermella que separa lamanifestació de la discrepànciadels vetos i coaccions a la llibertat de reunió i expressió de les idees del contrincant. Quan el sentit comú falta, aquesta línia l’han de marcar amb claredat els cossos policials. Després, que siguin els electors que decideixin amb el seu vot qui mereix portar a la pràctica aquestes idees.