Aterra com puguis

Si mirem les enquestes recents,el desembarcament de José María Aznar i de Mariano Rajoy a la campanya electoral del Partit Popular, més que triomfant, ‘a l’estil de Normandia’, sembla un aterratge forçós o de salvament. Han sigut reclamats perquè Pablo Casado, com aquests Boeing 737 d’última generació, té defectes de fabricació: Salveu el soldat Pablo.

La Sexta ha publicat una nova enquesta que no corregeix la del CIS, en tot cas, la matisa, l’afina. No obstant, alguns experts consultats, els menys mediàtics, asseguren que el PSOE podria ser més amunt, però el PP, també. Sense treure rellevància a la millora, no vol dir que no es pugui assegurar, ja amb contundència, que Pablo Casado no serà president, que els resultats seran els pitjors de la història de la dreta postfranquista, i que la batalla que s’acosta, a l’oposició, serà un autèntic calvari. El PP haurà de fer oposició al Govern però, el que és pitjor, haurà de resistir en el Parlament l’extrema dreta que es preveu que estarà més dedicada a destruir el PP que a oposar-se al Govern. Oposició a l’oposició, a matadegolla.

Com fitxes de dòmino

El PP ha perdut centralitat, res de centredreta com predica Aznar, artífex, precisament, del gir a l’extrem intens. Si es relaciona el previsible resultat electoral amb les municipals, la dreta pot caure com unes fitxes de dòmino. No és que el PP de Casado perdi, és que entraria en un estat de letargia. Perdre a més en les municipals significarà un cop dur, també en l’orgànic, en què es produeix la venda al detall i les prebendes denunciades, però practicades amb tenacitat. I, ¿llavors?

La dreta espanyola, la seva elit, és més clientelar que l’esquerra, tot i que en gran, una gran depredadora del públic, tot i la seva homilia liberal. La dreta, si perd, ho perd tot: poder, influència, capacitat transaccional. Es juga molt i més si, al final, Ciutadans hi torna i acaba fugint a la zona de confort d’un Govern fruit d’un pacte amb el PSOE. 

No és estrany, en aquest estat d’alarma, l’aterratge d’Aznar i Rajoy. S’ho juguen tot, un l’orgull, sobre totes les coses. Casado és fill d’Aznar, el seu ideòleg i el seu mandant. No sorprèn que acudeixi a Barcelona, en recolzament de la seva aposta catalana, Cayetana Álvarez de Toledo; la crispació, Catalunya com a única estratègia. Crispar des de Catalunya per animar l’afició; tampoc la seva excursió valenciana, sempre va ser la seva aposta, el seu model, exportable, deia, ara a punt de sucumbir, després d’anys d’hegemonia. Casado pot ser el seu fracàs.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Rajoy és una altra cosa, defensa el mateix pel mateix, però Casado no és el seu fill, és més, els seus van ser sacrificats a la pira del casadisme. Rajoy res, electoralment, sorneguerament, a la riba, a Galícia, no es vol desmarcar tant com perquè diguin que no es mulla, però vol ser a prop de Feijóo –els andalusos s’han canviat de bàndol–, potser perquè quan esclatin els trons, judicials inclosos, Soraya Sáenz de Santamaría, el seu altre recolzament, ja no comptarà. Casado pot ser el seu triomf.