El glamur dels garrulos
Jo també m'ho he passat molt bé amb 'The dirt', la pel·lícula sobre els vagants de Mötley Crüe
zentauroepp47307143 mas periodico documental the dirt sobre motley crue190409140238
Fa dies que em creuo amb amics que s’ho han passat pipa amb 'The dirt' , la biografia audiovisual d’un dels grups de rock més ridículs de tots els temps, Mötley Crüe, que durant els anys 90 del segle passat va disfrutar d’un èxit que alguns mai arribarem a entendre. Jo també m’ho he passat molt bé amb 'The dirt': si Orson Welles i Alfred Hitchcock treien petroli de novel·les de quiosc, el creador del programa de televisió 'Jackass' (i director de tots els llargmetratges derivats), Jeff Tremayne, ha sabut extreure or de quatre pedrotes resseques, fins a aconseguir un producte a l’altura de la mítica 'This is spinal tap', de Ron Howard. I això és molt meritori perquè, al cap i a la fi, 'This is spinal tap' era una ficció sobre una banda imaginària de heavy metal els membres de la qual eren més tontos que Abundio, mentre que a 'The dirt' tot és real.
Mötley Crüe es va fer d’or inventant un subgènere que podríem denominar glam metal. La música era del model Black Sabbath –el seu ídol, Ozzy Osbourne, apareix a la pel·lícula fent el ruc, per variar–, però la imatge era una versió hilarant del glam rock dels anys 70. Rock duríssim interpretat per quatre garrulos heterosexuals vestits i pintats com meuques, una barreja impossible de Deep Purple i els New York Dolls, tot i que sense el talent ni d’uns ni d’altres. 'The dirt' ens mostra les aventures de quatre vagants de Los Angeles devots del sexe, l’alcohol i les drogues, amb una obsessió compartida per les 'strippers’ i les actrius de pa sucat amb oli (recordem que el bateria, Tommy Lee, no content amb casar-se amb Heather Locklear, després va mantenir una llarga història d'amor amb Pamela Anderson, l’amiga de Julian Assange i Toni Comín).
L’èxit de la pel·lícula és fer-nos empatitzar amb uns tipus als quals no tractaríem mai a la vida real: la trista infància de Nikki Six, abandonat pel seu pare i amb una mare de cap calent que es portava a casa el pitjor del gènere masculí; la malaltia degenerativa de Mick Mars, que ja tenia una edat quan es va crear el grup; l’adolescència eterna de Vince Neil, que, conduint borratxo, es va carregar el seu copilot, el cantant del grup britànic Hanoi Rocks...Jeff Tremayne ha demostrat que es poden fer bones pel·lícules amb un material de demolició. ¡Enhorabona, noi!
