Trampes de la indústria sobre l'anatomia femenina
Carta a una filla sobre el seu cos
La publicitat, les narratives audiovisuals, amigues i familiars ens elogien si veuen que hem disminuït una mica el nostra volum, com si ser físicament menys fos un mèrit
zentauroepp47562602 opinion ilustracion de leonard beard el segon sexe190330160340
Miràvem una sèrie de televisió protagonitzada per una inspectora de policia molt competent, llesta, eficaç i acostumada a resoldre casos d’assassinats difícils, una dona independent i segura de les seves destreses professionals. En un moment donat apareixia intentant encabir-se dins d'uns pantalons ridículament petits, fent esforços enormes per entaforar-s'hi en una escena pretesament còmica. Tu t’hi vas fixar un moment i em vas dir: “¿Què li passa? ¿Li van petits els pantalons?”. Et vaig contestar que sí i la teva resposta es va desprendre de la genial lògica infantil, tan genuïna com aclaparadora: “¿I per què no se’n compra uns d’una talla més gran?”.
Voldria que conservessis sempre aquesta lògica i que els múltiples missatges que ja reps i rebràs tota la vida sobre els cossos de les dones no te la fessin canviar. Ara ets massa petita, però en uns anys t’adonaràs que hi ha la tira de fal·làcies escampades a tort i a dret sobre la nostra anatomia que tenen efectes terriblement perversos. Una d’aquestes mentides amb la qual ens han bombardejat fins a interioritzar-la profundament és la que diu que és una virtut ser físicament menys, que és un mèrit, gairebé una conquesta vital, el fet de vestir sempre la més petita de les talles. No importa quina sigui la teva, et diran que si has aconseguit empetitir fins a utilitzar-ne una de més reduïda hauràs pujat en l’escala social de la feminitat. Perquè, és clar, aquest és un missatge específic per a les dones. La publicitat, les narratives audiovisuals però també les amigues, les germanes, les tietes i les companyes en tots els entorns ens elogien si veuen que hem disminuït ni que sigui una miqueta el nostre volum. Com si ocupar menys espai fos un mèrit. Els missatges en aquesta direcció t’arribaran de manera molt directa: els anuncis s’obstinaran a vendre’t productes, procediments, tractaments, qualsevol cosa que es pugui comprar, per aconseguir "unes talles menys", "un cos perfecte", "una silueta envejable". Per convèncer-te de la necessitat d’anar minvant tu mateixa et relacionaran el fet d’estar més prima (és igual com estiguis en realitat, sempre pots estar més prima) amb un èxit professional assegurat, amb una sexualitat plena i satisfactòria, amb un amor de pel·lícula. És a dir, et deixaran molt clar que com menys cos més garanties tindràs per aconseguir la felicitat i és més, que l’única manera de poder aspirar a aquesta felicitat serà sotmetent-te als procediments que et proposen, siguin faixes, siguin dietes, siguin suplements, productes de tota mena o aparells que al veure’ls fan molta por. I el més pervers de tot: et faran creure que no pots ser desitjable, no pots ser estimada si no aconsegueixes arribar a l’objectiu que et proposen. Aquests missatges te’ls enviaran per tots els canals possibles fins que et serà difícil protegir-te'n i per això Espero que et sabré alertar dels perills que suposen.
El més pervers és fer-te creure que no pots ser desitjable ni estimada si no aconsegueixes arribar a l’objectiu que et proposen, una talla menys, una silueta envejable, una figura perfecta
Fa molt que aquest sistema funciona. Com mou quantitats ingents de diners no deixarà d’interpel·lar-nos. I no sempre de la mateixa manera. De vegades es camufla per adoptar propostes aparentment allunyades de l’obsessió estètica, com és la de tenir cura del cos. No t’enganyis: quan et diguin que això és per cuidar-te, però a efectes pràctics acabis passant gana o fent coses que no t’agraden, no és cuidar-te, és putejar-te. No sé com serà la cosa quan d’aquí uns anys tinguis mòbil, però ara mateix hi ha un exèrcit d’instagramers que, en nom de la salut, segueixen promovent els trastorns alimentaris.
Intentaré ser molt pesada amb el meu missatge: no hi ha cossos perfectes i cossos imperfectes, és un invent de la indústria. Fins i tot quan hi ha qui parla contra la dictadura de la imatge cau en la trampa de fer servir aquesta expressió: dones que s’erigeixen en defensores dels cossos reals diuen: “No tinc un cos perfecte, ¿i què?”. Doncs no, no hi ha perfecció.
És clar que la bellesa existeix i que no totes som iguals, però això no té res a veure amb les mides, encara no s’ha inventat cap aparell que sigui capaç de detectar-la, ni tan sols la balança sobre la qual pugen cada dia milions de dones al món buscant la validació de la seva idoneïtat com a persones en la xifra que els apareix entre els peus.
No et diré que sigui senzill, el tema, perquè la publicitat sap explotar molt bé la vanitat, les ganes d’agradar i agradar-nos nosaltres mateixes. No és dolent que vulguis estar guapa, que facis coses per veure’t bé, però caldrà que estiguis molt atenta quan en aquest terreny tan íntim, el de l’amor propi i la satisfacció amb la pròpia imatge, s’hi colin intrusos que són autèntics vampirs de les nostres energies. No et deixis enganyar: el teu cos ets tu, que ningú te’n separi.
