Racisme soterrat
Des del nord
fcasals47549994 opinion ilustracion de leonard beard190329172509
No sé si cada dia rebrem el pa nostre, però sembla que no hi ha dia sense la seva dosi corresponent de racisme. No sigui que recuperem la fe en la humanitat.
El racisme té moltes formes i manifestacions. Les que em semblen més inquietants són les subtils, les que no et venen de cara, sinó que s’amaguen darrere de comentaris innocents a primera vista.
Fa unes quantes setmanes, en una trobada amb lectors a Barcelona, sabent que visc a Alemanya, una de les persones participants va dir una cosa que em va deixar un regust amarg. “¿Com ens veuen els catalans allà? Segur que troben que ens assemblem més a ells”. ¿Ens assemblem més a ells que qui? Que els altres, és clar. Sempre els altres. Aquells altres sense els quals semblem incapaços de determinar qui som. Els altres, omnipresents i canviants, perquè no són un ens absolut, sempre depèn de cap a on mirem.
Quan estudiava a la universitat, vaig llegir el relat que va deixar Ulrich Schmidel, un mercenari alemany que va viatjar a Amèrica al segle XVI enrolat en una flota espanyola a les ordres de Pedro de Mendoza i que va arribar a participar en la primera fundació de la ciutat de Buenos Aires. Com que Schmidel explica les seves aventures de manera cronològica, podem observar de quina manera es definia a si mateixos i que això canviava segons en quin context succeís. Mentre viatjava al barco, es referia a si mateix com a “alemany” (era l’únic a bord) i als altres com a “espanyols”. Però quan arriben a terra i s’internen en un territori desconegut, aquesta diferència desapareix i passa a formar part del grup que denomina “cristians” o “civilitzats”, perquè ara els altres són els “salvatges”, “indis” o “pagans”. Que les connotacions positives només cauen d’un costat d’aquestes dicotomies resulta bastant evident, crec. Sí, no podem definir-nos sense fer-ho davant d’altres i, en la majoria dels casos, no sabem fer-ho sense desqualificar-los. És connatural al fet que siguem animals socials i gregaris.
Tornem a la frase que em persegueix des d’aleshores: “¿Com ens veuen els catalans allà? Segur que troben que ens assemblem més a ells”. Hi ha tal càrrega de prejudicis i classisme en aquesta frase que a l’analitzar-la em poso com una cirurgiana que descobreix per sorpresa un tumor maligne i no sap si tocar-lo perquè n’hi ha prou amb un frec amb el bisturí perquè comencin a desprendre’s cèl·lules carregades d’aquest racisme, abans soterrat, que cada vegada s’està fent més patent.
¿En què se suposa que ens assemblem els catalans als alemanys? Per descomptat, en les coses bones. Aquest comentari projecta sobre el nosaltres totes les qualitats positives que s’associen amb el nord, amb el progrés, amb la civilització, amb la cultura, amb Europa. Aquell “nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. Objecte del desig de la mateixa manera que el sud és objecte d’anhels al nord, si bé per altres raons més epicúries i només en vacances.
¿A qui se suposa que s’assemblen els altres? Vostès mateixos tenen ja la resposta en la ment: als que són més al sud, “africans”, “moros”. I així arribem a la següent capa de racisme. Un racisme profund, secular i, malgrat que li pugui pesar a la persona que va fer aquest comentari, compartit precisament amb bona part d’aquells altres. No, tan diferents no som; compartim una bona part dels nostres prejudicis culturals, que no deixen de ser, per desgràcia, part del que es denomina “cultura”.
Per als del nord tots som meridionals, aquells europeus del sud que viuen a costa d’ells
No som diferents i menys vistos des d’aquell nord idealitzat. “Segur que troben que ens assemblem”. Doncs, no.
Farem un exercici: servim-nos a sac de prejudicis i estereotips culturals. Quan ens miren des del nord, si ens miren, no ens diferencien. Alguns amb prou feines et distingeixen d’un italià. Per als del nord som tots del sud, som aquells europeus del sud que viuen a costa d’ells, que són el veritable motor d’Europa. Ells són industriosos, treballadors, organitzats, disciplinats. El nord, en definitiva. Els del sud som els altres, els ganduls, els que viuen sense fer res, els que no planifiquen, sinó que improvisen i somriuen si les coses surten malament, els que mengem durant hores i fem migdiades eternes, la nostra vida consisteix a disfrutar del sol, les tapes i el vi.
¿Què se sent quan s’és el sud per a d’altres? ¿Què se sent quan et redueixen a un paquet d’estereotips? ¿Què se sent quan s’és objecte de prejudicis culturals denigrants? ¿Oi que fot? Doncs, això.
