Condemnes buides

Del Golan a Gaza i tiro perquè em toca

El que abans eren línies vermelles bé pot convertir-se, en un futur no tan llunyà, en territoris ocupats que Israel decideixi annexionar sense cap conseqüència

Es llegeix en minuts
Del Golan a Gaza i tiro perquè em toca

Donald Trump ho ha fet de nou. Amb un tuit i una firma ha donat una nova estocada al dret internacional. El reconeixement de la sobirania israeliana sobre els alts del Golan ha ocupat titulars i editorials, però podrien comptar-se amb els dits de la mà les referències al vincle entre el Golan i la ‘qüestió palestina’, més enllà de la menció de rigor a la condició de ‘territoris ocupats’. Els fets parlen per si sols: 130.000 sirians van ser expulsats el 1967 d’un territori en què s’ha multiplicat el nombre d’assentaments–i colons– israelians construïts sobre ruïnes d’antics pobles sirians. Es va permetre llavors que s’hi quedessin els drusos (avui 26.000), la majoria dels quals es neguen a convertir-se en ciutadans israelians. L’expropiació és una pràctica habitual, igual com l’explotació de recursos: no així la retirada de mines. Una operació d’enginyeria demogràfica i política de fets consumats, no aliena als familiaritzats amb el context de la realitat a la Palestina històrica.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

Els alts del Golan van ser annexionats el 1981, un any després que Jerusalem Est. Es tractava d’un moviment contrari a la normativa internacional, condemnat unànimement per països i organitzacions. Va establir, no obstant, les bases d’una creixent legitimació d’aquest tipus d’accions en el si de la societat israeliana. Així, una recent enquesta al diari 'Haaretz' afirmava que gairebé la meitat dels participants estarien a favor d’una annexió de part o tot del territori de Cisjordània. Per a alguns, l’annexió no aniria de la mà de la concessió de drets polítics. Aquest discurs no és una excepció: Benjamin Netanyahu va deixar clar fa pocs dies que Israel no és un estat de tots els seus ciutadans, sinó del poble jueu. Feia referència als ciutadans palestins d’Israel, però la idea subjacent és la mateixa. Mentre Trump feia l’anunci, queien bombes sobre Gaza, com a rèplica a projectils llançats sobre territori israelià. L’encara potència ocupant no reconeix la seva sobirania sobre la Franja, però tampoc aixeca el bloqueig imposat fa més de 12 anys.

Alguns han parlat del retorn del conflicte àrabo-israelià. Res més lluny de la realitat en vista de la indiferència del món àrab cap al futur dels drusos i dels palestins, i l’interès creixent –no per això recent– de la normalització de relacions amb Israel. Alguns, com Egipte, han superat aquesta etapa i, mentre existeixen treves entre Tel Aviv i Hamas, firmen acords d’exportació de gas amb l’Estat hebreu. L’‘Acord del segle’, l’esbombat pla de pau de Trump i els seus, està per caure. Tothom tem el seu contingut, però ningú articula estratègies proactives. El silenci sobre les línies vermelles que el text no pot superar és eixordador. Al cap i a la fi, fins i tot l’intocable ha sigut posat –amb aquiescència europea– a sobre d’una taula de negociació irremeiablement coixa. I el que abans eren línies vermelles bé pot convertir-se, en un futur no tan llunyà, en territoris ocupats que Israel decideixi annexionar sense cap conseqüència, més enllà de condemnes buides.